sola

Es va despertar de cop, enmig d'un somni d'aquells que tenia freqüentment, on queia d'un edifici molt alt. El rellotge marcava les vuit en punt. Els caps de setmana tenia per norma no aixecar-se més d'hora de les deu del matí, per tant, va intentar tornar-se a adormir.
Les nou. Encara tenia els ulls ben oberts, com si algú li hagués injectat cafeina per la vena.

Com que veia que no es podria tornar a adormir, es va aixecar del llit i va engegar l'ordinador. Un cop obert l'ordinador, el programa d'internet on acostumava a xatejar amb els seus amics, es va engegar automàticament. No hi havia ningú conectat. Ho va trobar el més normal del món, ja que a dos quarts de deu del matí, un dissabte, tothom deuria estar dormint.

Quan va sortir de l'habitació, el lloc de la casa on es passava més hores, es va adonar que no hi havia moviment ni al menjador, ni a l'estudi, ni enlloc. Els seus pares devien estar comprant o potser havien anat a passejar pel bosc. Hi anaven sovint, a passejar, ella quan era petita sempre els acompanyava. Li encantava anar pel bosc amb ells, sentia com si, anant amb els seus pares, estigués sempre molt ben protegida.
Va anar cap a la cuina, a preparar-se l'esmorzar. Mentre la llet s'escalfava al microones, va engegar la televisió. Tot els canals emetien dibuixos animats. No va tardar gaire a acabar-se tot el bol de llet amb cereals.

Es va estar mitja hora a la dutxa, que li anés caient l'aigua calenta a sobre, era una cosa que no canviaria per res del món. Després d'haver-se posat totes les seves cremes i, després de vestir-se, va tornar a anar a la seva habitació, per veure si la Laia estava conectada al xat i així li podia proposar de quedar per anar a donar un volta pel parc, i aprofitava per preguntar-li si hi havia alguna novetat amb el noi que li agradava. No hi havia ningú conectat, i això que ja eren les dotze del migdia! Va optar per trucar-la, segur que s'acabava de llevar o potser encara estava dormint i tot.

Va trucar a casa seva i al cap d'una estona de sentir el so de la línia del telèfon, només li va respondre a la seva trucada, el germà de la Laia dient: "En aquests moments no hi ha ningú a casa, si vols deixa un missatge al contestador, i sinó, doncs no...piiiiiiiiiiiiiiip". Odiava aquell contestador automàtic, no suportava al germà de la Laia, era tant impertinent... Després d'haver trucat tres cops més, sense més resposta que aquell nen odiós, va pensar que era igual, si en aquell moment no estava a casa, ja la trucaria més tard.

No sabia que fer, era un matí avorrit, s'havia llevat massa d'hora i, a més a més, no sabia on s'havien ficat els seus pares.
Va decidir anar a passejar pel parc ella sola. Li agradava estar sola si ella ho desitjava. Pensava, escoltava música, escrivia... Va agafar l'aparell de música mp3 que els seus pares li havien regalat pel seu aniversari, i, després d'escriure una nota dient-los-hi que havia marxat i que no arribaria tard, va sortir per la porta de casa seva i va baixar les escales de l'edifici. No hi havia la portera a la porteria, on acostumava a estar. Va pensar que potser li havien donat un dia de festa per què, pobra dona, sempre estava allà a l'edifici, treballant.

De l'aparell de música va començar a sonar el seu grup preferit. No li agradava sortir al carrer sense la música, no li agradava sentir el soroll dels cotxes ni de la gent del carrer ni res. Quina cosa millor que una mica de la música més bona del món?

Aquell dia, però, l'aparell de música no li va servir per a res: No hi havia cap cotxe a la carretera i tampoc hi havia ningú caminant pel carrer. Cap senyora que venia de la plaça amb la compra de la setmana, ni cap executiu molt ben vestit parlant amb el seu telèfon mòbil, ni... No hi havia ningú. Res. Tot estava desert. El cor li va començar a bategar molt ràpid. Es va espantar com no ho havia estat mai tant. Apagà l'mp3 i decidí anar al quiosc a preguntar-li a en Ramon, el quiosquer, què passava aquell matí, que ningú havia sortit de casa. Va córrer fins a la botiga i, en arribar-hi, es va adonar que en Ramon tampoc hi era, però el quiosc estava obert. Com cada dia.

Els semàfors canviaven de color, les campanes de dos quarts d'una van començar a sonar. No hi havia més soroll que el de les campanes. "CLOOONG CLOOOONG". Després d'aixó, silenci. Que difícil que era sentir el silenci absolut! I ella, en aquell moment, l'estava sentint.

Es va posar a córrer fins al mercat. Ningú. Va anar cap a la plaça de l'esglèsia. Ningú.
De cop, li van venir unes ganes immenses de plorar. Estava sola. Li agradava estar sola quan ella ho desitjava, per què sabia que no estava sola en realitat. Ara era veritat, estava sola del tot. SOLA.

No s'ho podia creure, o no volia. Tot havia de ser un somni. Sí. Segur que ho estava somiant. Així que va decidir acabar el somni com s'acabaven quasi tots els seus somnis, segur que així es despertava.

Pujà fins a dalt de tot del seu edifici, al terrat on els veïns estenien la roba.
S'aproximà a la repisa i mirà cap a baix. Estava tretze pisos per sobre el terra. Primer, es va espantar una mica, ho havia de reconèixer, però tot li va passar quan va recordar que un cop ho fes, estaria a la seva habitació, dins del seu apreciat llit.
Va avançar un peu i tot seguit, l'altre.
Al cap de poc potser es despertaria.