Sóc un automatisme

Hi ha moments en que m'agradaria tornar al passat i esborrar del calendari el dia en que vaig néixer. Sí, donar un flashback a la meva vida però que impliqués la possibilitat de donar vida a un altre ésser que no fos jo mateixa. Una persona capaç de ésser de qualsevol manera, però amb sentiments i una personalitat totalment contrària a la meva. Algú que hagués après que de vida només n'hi ha una i que s'ha de viure simplement. Una ànima pura, sensata, i que posseís una bellesa interna al mateix temps que sabés donar als altres el mateix que a ella mateixa. Que vestís robes alegres, que regalés somriures i que la por i la culpa fossin quelcom molt llunyà a la seva persona.

Sí, només demanaria tornar a néixer i ésser capaç de reconstruir els milers de petits cristalls que conformen l'ànima de la meva persona.

De vegades em demano si tot això, si la meva vida, aquest camí, lluitar per uns somnis, per una llibertat ha valgut la pena. No sé fins a quin punt era millor caminar amb insídia o descobrir i desenterrar records i sentiments que avui cremen com el foc de la llar en nits gèlides d'hivern. Potser hauria estat més fàcil no expressar, empassar potser amb una ganyota, com qui d'un glop sent el regust amargant de la llimona. Caminar donant cops a murs indestructibles i crear cases amb fonaments de sorra. Ser aquell ésser, per d'alguna manera nombrar-lo, que vivia per ser trepitjada, per no per sentir el caliu i l'amor de la gent, sinó per ésser objecte de burla i de recurs alternatiu. I de dits esdeveniments gaudir una estona divertida. Algú de qui poder tenir la certesa que mai et fallarà, que sempre estarà allà pel que necessitis, però més que com a persona, com una automatisme que tingués una única funció: servir i satisfer el altres. Sí, seria una robot que segurament sovint perdria alguna peça important, però que seria de gran utilitat per aprovar una assignatura, per netejar la casa, per anar comprar; per carregar amb tot allò que tothom odia i que busca d'alguna manera "escacajar-se".
I així sóc jo: un automatisme que no té vida, que viu únicament i purament pels altres, per donar-los tot allò que en moments equidistants poden necessitar. Però amb una particularitat, amb algun que altre sentiment, una càrrega feixuga que la conformen bàsicament la por i la culpa.
Qualsevol desig incomplert, qualsevol expressió en contra dels altres significa la destrucció, peça per peça, cargol rere cargol, de l'automatisme.
Però arriba un dia en que aquest robot es trenca i es converteix en un munt de ferralla inservible de la qual, tothom vol desprendre's. Perquè no importa, únicament és un objecte que ha servit i se'n ha fet ús al seu moment però que ara potser ja ni és capaç d'atenuar les necessitats dels altres. Potser en un moment concret, quan algú necessiti dels seus serveis tornarà a recórrer a l'automatisme, però malgrat sigui una ferralla, sempre podran trobar- ne un substitut. Perquè l'automatisme no és ni ha estat mai imprescindible, era senzillament com un simple mocador de paper, "d'usar i tirar".