Sóc qui sóc

Sóc qui sóc
i d'això gairebé n'estic segur,
assegut davant del meu mirall
que em mira de fit a fit
i que em parla dellà.
El seu reflex em fa massa ombra,
potser deu ser que els anys
em debiliten la vista i els sentits.
Però ens veiem i parlem tot sovint,
i em diu ,que m'han atribuït
pecats que jo no he comès
i dels quals no penso defensar-me.

Amb la solitud i la por
tot sovint fem conversa
més aviat els capvespres
quan fem repàs del dia
abans d'anar a jeure.
Hi ha dies,
que la desesperació em consumeix,
com una cigarreta encesa,
i ja no sé qui em coneix,
mentre cerco més refugi en la tendresa.
I el temps, botxí de les meves hores,
em repeteix amb insistència que sóc qui sóc.

He descobert que plorar és tot un privilegi,
i que amb el plor no arriba l'oblit,
sempre tenint present,
que tot és part del nostre sentiment.
Moltes nits,
les meves llàgrimes segueixen
el seu llarg curs
i els meus ulls es queixen
de tan gran abús.
I quan m'aixeco i em disposo a emprendre
el teòric descans de la nit,
els de casa ja dormen,
i el silenci n'és el rei absolut,
llavors enllesteixo la conversa
amb el meu fidel amic,
més aviat diria
que fem recompte.
I m'assossega moltíssim
el fet de poder escriure
aquests quatre versos
que no m'eximeixen
ni molt menys,
de rellegir-me.