Sóc el pou de les misèries

Mai m'avien comentat un poema amb un atre poema i m'ha impresionat una mica i les teves paraules m'han deixat tristessa al cor. Poder si, poder al final tot ho explique els diners... Fins i tot els somriures? No et mereixes que et sentis com un pou buit, pensa que enreonan amb la gent, al carrer o per internet, o com sigui, ens fem de psicòlegs els uns als altres, només que poder hi ha qui sap escoltar una mica més, però en els silencis també ens expliquem.
Un petó.

Un pou buit d'aigua...però la sequera no dura tota una vida, no? Si més no això espero.

M'agraden els relats tristos.

Gràcies pels comentaris.

Petons.

Molt punyents els teus versos, Avet _blau.
Arriben a l´ànima amb una naturalitat sorprenent.Gràcies pels entranyables versos que m´escrius relacionats amb el meu relat sobre els avis desvalguts.
Mercè Bellfort.

Commovedor el relat!! A mi m'ha arribat més enllà del cor... potser a l'ànima si es que en tenim...
Els que estem greument tocats d'alguna o diverses malalties sabem apreciar, (o al menys jo), als professionals que ames de intentar guarir-nos sense escatimar-ne res, saben escoltar-nos i aconsellar-nos, tal com fem els adults amb els infants.
Gracies Avet per delectar-me amb aquest fantàstic relat que ames de magníficament escrit ens mostra els valors del autèntic sentiments humans i professionals.
Desitjo que les meves paraules hagin estat unes gotes d'aquesta pluja que demanes perquè t'assaoni el cor i puguis continuar el camí.

Una Abraçada i un Bon Any

J. Lluís Cusidó

de sentir compasió, que és lluny de la pena, crec que és el que més ens acosta a la nostra essència espiritual. Ha de ser difícil però escoltar les misèries d'altres sers humans sense que aquestes al final ens afectin d'una manera o altra. I també ho és el fet que tothom aboqui en el matei pou sense que aquest no senti la necessitat de buidar-se.
Hi ha bellesa en el teu poema, i un clam dolorós cap a l'infinit.
Una abraçada, Avet