Silenci

Va complir els divuit anys acompanyat amb el més absolut isolament. Quaranta anys més tard, l'Albert, recordava poques coses per explicar a la seva amiga. Ell havia nascut en el bressol d'una família burgesa però aquest referent poc importa, ara. Interessa aquí el no haver considerat la soledat com imprescindible, car -ara- molts anys més tard, li revelava la solitud com una etapa necessària en l' equador de la vida, pel descobriment del seu jo i del seu continent íntim. Potser l'últim...

Està convençut que el temps està determinat pel seu caràcter atomístic i el regne del múltiple queda fixat al darrera de totes les realitats. Inclús la seva...

Havia admès que, en qualsevol societat, mentre els déus no canvien no canvia res. Això pensava avui i li passava pel cap, de nou, després d'haver-ho reflexionat molt de temps. Sí; en la seva vida tenia el seus déus instaurats, des del principi, i que eren la raó i el diner. Sobretot tenia una racionalitat econòmica de la vida. És a dir, es movia per la productivitat dels seus negocis i les seves conseqüències; pel lucre, el benefici i el consumisme. També pel sexe...

Tanmateix, el seu coneixement havia estat i era experiència, una experiència apresa de molts anys. N'era conscient que ho podia explicar a la seva interlocutora i ho podia, també, transmetre-ho. Però, ai!, quan parlava amb la seva amiga, sospitava que hi ha moments en la vida per els quals aquest coneixement i aquest cercar continu és pertinent. Sí, però hi han instants del passat que s'obliden fàcilment. La seva experiència en l'amor estava subjectada a dubtes i a desconcerts. S'oblidava sovint que ella l'havia estimat...

Avui ha decidit visitar a la Judit. Porta un sobre gros de color ocre sota el braç i una màquina de fer fotos penjada al coll. Va vestit de manera informal (diguem-ho així), amb un abric gris i un barret del mateix color que li fa conjunt. La seva amiga fa un gest amb la mà per fer-lo passar.
-Entra, si et plau...
-Gràcies!
La Judit se'l mira amb desconfiança, però li ofereix una cadira. Mentre, l'Albert, es treu l'abric i s'asseu.
-Tu diràs...

Abans de contestar, fa una ullada cap al fons de l'estança i, alçant la veu, diu:
-Les persones hem de viure i crear!
La Judit l'observa desconcertada i dubtosa li respon...
-Però el modernisme fa olor de resclosit, no?
L'altre es creu perdut i, no obstant, assenteix.
-Deus tenir raó, però no podem pas moure muntanyes, eh?
La Judit comença a sentir-se incòmode.
-Veig que les accions humanes no són pas sempre inútils i encara no m'has dit perquè ets aquí...

L'home que porta el sobre gros i de color ocre mira l'embolcall d'una hipotètica missiva i no diu res. Només espira fort. Finalment, com diguen-se-ho a sí mateix:
-Hauríem d'estar contents per saber el què ens ofereix la vida...
La Judit obre els ulls i voldria escapar-se d'aquesta sensació que s'ha colat dins seu.
-No et fot? -Són pocs els elegits... -Em vols insinuar que se'ns escapa alguna cosa?

L'Albert s'inclina cap endavant i se li acut dir:
-No, però ja saps que són consoladores les paraules...
Ella s'intranquil·litza i comença a perdre els nervis. Amb ànsia vacil·la i fa com qui s'asseu, amb resignació. Desitja estar sola. L'Albert la segueix amb la mirada i li confessa:
-Només volia dir-te que et sento distant i sola, enmig d'una gran multitud...
La Judit es nota suada. Es toca una orella i li diu:
-I de cop i volta te la foten!
L'Albert li somriu lacònicament.
-No, no és pas això, exactament (i es va fixant amb la suor del front, diguen-li.)
-Quan un cos deixa passar líquid a través de les seves porositats es diu que traspua...
Ella se'l mira astorada.
-Collonades!
L'Albert s'aixeca de la cadira i va per anar-se. Abans li diu:
-Dones!

La Judit s'asseu sagaçment i aixecant la veu diu: -Ara t'entenc... M'has vingut a parlar de l'ànima femenina, aquella que t'havia agradat, la que tenia un sentit receptiu, passiu i captador d'unes formes dominades per el sensual i l'hedonisme i el seu menyspreu del que és col·lectiu i el plaer per l'individual; el retoricisme sensorial i superficial de la seva expressió, la valoració del que és estètic unit a una certa indolència mental. El plaer per el que és intranscendent i per la cosa instantània... oi? -Saps que et dic?-Vés a fer punyetes!
-No, t'equivoques! (diu ell.) -T'he portat unes mitges... (Seguidament obre el sobre gros i de color groc i li posa sobre la falda, amb un tremolor a les mans.)
-Les fotografies les faré un altre dia...
-Adéu!

Ella es frega els ulls amb la mà com volent esborrar l'inesborrable. Li bull la sang i, aleshores, s'alça i tanca la porta per tal d'escoltar el seu silenci.