Si no fos per ell

I un silenci brutal va seguir a continuació. Es va concentrar en aquell silenci i a poc a poc anava descobrint sons. Sentia l'aixeta com rajava. Se la deuria haver deixat oberta durant la disputa. La veïna del tercer que cuinava, els passos d'algun vianant que passaven pel costat del seu balcó. Tots aquells sorolls es quedarien gravats en la seva memoria durant molt de temps.
La sang d'ell li rajava per tot el seu braç. Encara tenia el ganivet a les seves mans. Estava quieta, en estat de xoc. El mirava fixament intentant reaccionar. L'havia matat. Havia pensat tantes vegades en aquell moment. Pero mai hauria pensat que podria arribar fins a aquell extrem. L'havia tractat com una merda durant molts anys. Havia rebut pallisses descomunals. Ella havia aguantat moltes situacions dures. Feia poc que se n'havia adonat que ella era una dona maltractada per la seva parella. Com ho deien per les noticies? Violència de gènere, això…. L'última en adonar-se'n sempre és la víctima. Si no fos per ell hauria estat una dona feliç. Si no fos per ell,...
Va ser quan ella estava rentant els plats que va sentir la porta com s'obria i seguidament els seus crits. Sempre que venia borratxo del bar pujava a casa cridant. No recordava l'excusa que va ocasionar la baralla. Recordava només un cop a la cadera que la va tirar a terra. En la caiguda havia tingut temps d'agafar un dels ganivets que just havia rentat. Es va aixecar i li va clavar al coll. Va ser tot molt ràpid.
Ara però, havia de pensar de pressa. No creia en la justicia. S'hauria d'espavilar ella soleta. Com podria amagar el cos? De fet no ho podria fer, i menys ràpidament. Hi havia massa sang per no deixar cap tipus de rastre. A més a més, encara que netegés bé sempre quedaria algun tipus de pista. Això ho havia après d'una serie de televisió. Havia de fugir.
El seu poble estava a un quilòmetre de la frontera. Podia canviar de país. Un altre país, una altra identitat. Una vida nova ben a prop d'on havia viscut sempre. Li va semblar una gran idea. Va agafar una bossa i la va omplir amb roba. Es va dutxar, vestir i va sortir al carrer.
Tot seguia igual. Ningú no sospitava res. Havia estat tan fàcil. I no es sentia culpable, tan sols alleujada. Havia deixat el cos del seu marit estès a la cuina i se n'havia anat. S'havia tret un gran pes de sobre. Va sortir del portal amb una mirada curiosa alhora que poruga. No volia que descobrissin el que havia fet. Va saludar amb la mà a la noia del forn i va continuar el seu camí cap a la frontera. Cada cop estava més eufórica. Malgrat que portava una bossa molt gran a l'esquena, es sentia molt alleujada. Va començar a caminar cada cop més ràpid.
Havia recorregut un bon tros quan se n'adonà que ja estava a l'altra banda de la frontera. No feia falta caminar gaire més. Dels estalvis que havia anat amagant al pot de sucre i que ara tenia a la butxaca en va extreure un bitllet de vint i va entrar en un bar. Amb el poc francès que sabia i amb els gestos es va fer entendre i va demanar una cervesa ben fresca i una truita passada. Matar al marit li havia fet entrar gana. Estava descobrint sentiments i reaccions que mai hauria pensat que podria tenir. La truita li estava sentant d'allò més bé.
Hauria de buscar una feina i llogar un piset. Així es començava una vida nova, no? Feia molts anys que no treballava. Va pensar què podria fer per guanyar-se la vida. Però això ho deixaria per un altre moment. Ara havia de trobar un lloc per passar la nit. I el va trobar ràpidament. En el mateix bar havia sentit una conversa que l'antiga cambrera havia marxat feia dos dies sense despedir-se de ningú. Llogava un àtic d'un edifici proper i necessitaven llogar-lo ràpidament. Qui sap, potser també havia matat al marit i s'havia fugat com ella. Els seus llavis van dibuixar un somriure.
El bloc de pisos era força antic pero estava net. Va sortir un home gras de la porteria. Era calb i suava molt. Portava un drap a les mans. Deuria estar netejant. Li va tirar una mirada lasciva que la va molestar. Va preguntar-li sobre l'àtic en lloguer. Li va ensenyar. Era molt maco, l'àtic. L'home li feia certa repulsa i més amb aquelles mirades que li anava fent. El preu del lloguer era prou raonable i al pis no s'hi havia de fer gaires reformes. Es va envalentonar i va acceptar el lloguer del pis.
A l'endemà es va dirigí cap al bar a on el dia anterior havia menjat aquella truita tan bona i va demanar la feina que l'antiga cambrera havia deixat. Sortosament li van donar sense preguntar-li masses coses. El sou deixava molt que desitjar pero li era suficient per pagar el lloguer i pel menjar.
Així va començar una nova vida. Del bar al pis de lloguer i del pis al bar. Els caps de setmana feia feines de remodelació al seu piset. No tenia gaire pero li era més que suficient. Així era feliç. Hauria estat felicitat absoluta si s'hagués pogut estalviar les mirades que rebia del porter de l'edifici. Pero pensava que si no passaven a més, ho podia aguantar. De tant en tant mirava la televisió per veure com anava el cas de l'assassinat sense resoldre del jove de trenta-cinc anys del carrer Cadí, que resultava ser el seu marit. Ningú no li seguia els passos. Això d'haver canviat de país havia estat una magnífica idea.
Al bar la tractaven força bé i es sentia cada cop més cómoda.
Fins que el porter de l'edifici va començar a fer-li visites al bar. Al principi només venia un cop per setmana, usualment els divendres. Pero cada cop va anar augmentant el ritme de visites. No mantenien converses. Només sentia la seva mirada en cada moviment que ella feia. Just quan ella havia de plegar ell marxava i la tornava a trobar al seu replà. A vegades s'ho feia manegar perquè hi hagués contacte físic entre els dos cossos. Una ensopegada, que feia que les seves mans aterressin a les seves natges. Una mà que buscava la seva esquena, un braç que roçava el seu pit,.... Això va arribar a ser diari. I a ella cada cop li feia més fàstic el porter. Si no fos per ell tot seria més fácil. Si no fos per ell, estaria tranquil.la amb la seva feina i el seu piset. Si no fos per ell,....
...
Si no fos per ell,...

Havia estat tan fácil la primera vegada. No volia esperar tant de temps per tornar a ser feliç. I així es va trobar baixant les escales del seu àtic cap a la porteria. Es va treure el ganivet del forro de la rebeca i va trucar a la porta. Els passos del porter es van sentir com s'apropaven. Els seus llavis van dibuixar un somriure.