El canvi

L'avió anava quasi ple. Em vaig col.locar en una finestra, per a veure com m'anava allunyant poc a poc de la ciutat que m'havia vist créixer. Em vaig posar el cinturó i vaig repenjar el cap a un costat. Tenia ganes de marxar.

Amb un te a les mans i volant per sobre els Pirineus en direcció a Anglaterra, em vaig adonar per primer cop del que estava fent. La por no em dominava, però la notava bellugant-se per tot el cos. Com havia tingut el valor de donar aquell pas?
...
No vaig trigar molt en contestar aquella pregunta Estava molt i molt enrabiada amb mi mateixa per haver aguantat l'imbècil del meu cap tots aquells anys.
Una feina de secretaria poc remunerada. Sempre recordaré l'import net que rebia cada mes per fer la mateixa feina de llepaculs: 857 Euros.

M'aixecava al matí amb mal de panxa dels nervis, angoixada pel dia que m'esperava. Les mans em suaven només llevar-me del llit.

Per passar millor el dia, em repartia la jornada en fases. A les set quaranta-cinc tenia els quinze minuts de la primera treva abans de començar a treballar. Feia un tallat i un cigarret al bar del costat.

La segona fase era de vuit a nou i quinze. Un primer contacte amb els ànims del dia. La segona treva venia d'un quart a dos de deu, on em prenia el segon tallat i dos cigarrets ben lluny de la feina. Anava a un bar on sempre coincidia amb un noi ben plantat. Es deia,... no ho recordo. Tindria uns trenta-sis anys. I fèiem unes xerrades que aconseguien desconnectar-me força.

Aleshores era quan venia la part més forta del dia. El cap entrava a treballar pels volts de les deu. A partir d'aleshores l'estómac se m'encongia en un puny.
Sentia la porta del carrer com s'obria i les passes que seguien. Les coneixia tan bé aquelles quinze passes.... cloc cloc cloc....

Automàticament el meu cap s'amagava sota els papers de la taula, els telèfons, les grapadores, l'ordinador,.. Tot servia.

Els passos sortien del despatx i jo resava per a que no es paressin davant meu. Sempre tenia confusió amb el company de davant meu. Estaven tan a prop l'un de l'altre que no sabíem mai davant de qui es parava el cap,... quan ho feia, clar.

Els dies que estava de bones, cridava una mica, et ridiculitzava un poc i et feia quedar un quart d'hora més.

Els dies que estava de males, et podies esperar tot, i més. Et podia ridiculitzar davant de tots els empleats. Menysprear-te deliveradament. Fer-te sentir que no erets ningú. El més estúpid de tot és que t'ho acabaves creient. Ell es pensava que d'aquesta manera, amb la por, controlaria a tots els empleats.
D'aquesta manera només potenciava que quan ell no hi era, hi hagués una anarquia absoluta a la feina.
"Jo crec,... jo penso,..." Aquestes paraules no les podia utilitzar. Si ho feia ràpidament se'm tornaven en contra.
"No se't paga per pensar. Aquí penso jo, gràcies a Déu", deia ell.
Qualsevol feina que jo o qualsevol dels meus companys portàvem a terme la rebutjava o la menyspreava.
Aquest joc psicològic tan dur que utilitzava el cap amb els empleats, feia que alguns d'ells prenguessin el mateix rol i l'utilitzessin amb els seus subordinats més directes.
Tot això provocava una marea, unes anades i vingudes de males respostes, nervis i estressos del tot evitables, francament. I això dia rere dia.
La tercera treva venia amb el descans del dinar. Una hora i quaranta cinc minuts que jo aprofitava per anar a dinar a casa els pares.
L'última fase era la més fàcil. Moltes vegades el cap venia a misses dites i només coincidíem amb ell una horeta com a màxim. I a les cinc i mitja ja era lliure. Era el moment més relaxant del dia. Ja no havia de pensar en amagar-me entre els papers, en no donar cap mena d'excusa per a que ningú m'insultés.
El perquè no havia deixat la feina fins aleshores, era un misteri. Suposo que aquest joc miserable creat pel que es feia anomenar gerent de l'empresa, m'havia convençut que ni jo ni ningú no valíem res. I jo m'ho vaig creure durant quatre llargs anys.
Però tot allò ja formava part del passat.
Un bon dia vaig agafar força del més profund del meu ser i em vaig revelar contra la situació, sorprenentment. En vint-i-quatre hores vaig decidir canviar el meu futur. Jo era mestressesa de la meva vida i podia decidir si volia estar en aquella empresa a no. No havia de patir més abusos psicològics.
Perquè m'havia revelat aquest dia i no un altre ben bé, no ho sabré mai. Suposo que el cos i la ment són savis i no vam poder resistir més pressió.
El fet és que estava allà, a l'avió, a una mitja hora de Londres, a on una nova vida m'esperava. Intentaria no caure en els mateixos errors. M'havia de creure que jo valia, perquè de fet era veritat.