La reunió

L'autobús no venia i estava molt cansada. La nit anterior no havia dormit gaire. El Pablo s'havia quedat a dormir a casa i amb els roncs que ens havien acompanyat a tots dos durant la llaaaarga nit, no vaig poder aclucar l'ull molta estona seguida. Havia anat fent dormidetes. Ara una horeta, ara una altra, ara mitja,… Sempre que venia em passava el mateix. Em feia il.lusió i m'agradava que es quedés, pero em llevava sempre baldada, la veritat.
Les primeres gotes de pluja que venien amenaçant durant tot el matí, van començar a caure en aquell precís instant. Jo evidentment, m'havia oblidat el paraigües a casa. Potser per mandra de portar-lo a la mà (si l'hagués portat segurament no estaria plovent) o per allò de no saber-lo combinar amb el color de les sabates.
L'hauria hagut de portar, doncs la carpeta que des de casa m'acompanyava sota el braç, era de vital importancia per la feina. Eren uns esboços d'una maqueta que havia de presentar en una horeta, si l'autobús venia, es clar. El vaig entreveure a la llunyania. Anava tant lent!!! I jo tenia pressa i m'estava mullant. Vaig començar a notar que els papers de dins la carpeta els hi començaven a caure gotes.. I no eren unes gotetes de mig gram, no, eren unes senyores gotasses que amenaçaven el meu traç ferm de la maqueta. Vaig torçar la carpeta de manera que la caçadora em tapés els dibuixos, amb tanta mala sort que se'm van caure al bell mig d'un toll d'aigua.
Déu meu! Ostres, això era molt fotut!!! Els originals mullats com dos pardalets sota la pluja. Els vaig agafar tan ràpid com vaig poder però era ja massa tard. L'autobús va parar en aquell mateix moment a la parada i una multitud de gent, que per cert feia hores que s'estava esperant, es va aglomerar contra la porta de l'autobús, fent un tap i trepitjant el meu tresor mullat. Vaig pujar la última, amb la roba mig xopa degut a la pluja i els papers que havia recollit com havia pogut del toll.
A l'autobús, feia molta calor. Els vidres estaven completament entelats i no es veia l'exterior. Sortosament vaig trobar un seient buit i m'hi vaig seure.
Havia de pensar com enfocaria la reunió. Tots els meus esboços s'havien borrat. El llapis i l'aigua de pluja no era una bona combinació. Mirant atentament els fulls es podia entreveure les linies originals pero de molt aprop. Tenia una idea.....
Després de tot, vaig arribar a la feina. Feia una pinta bastant patética. El cabell despentinat, la roba mullada, bruta de fang i suada per les presses. Perfecte per a una reunió important. En fi.
Al bany em vaig arreglar com vaig poder i em vaig dirigir cap a la sala. Tothom ja estava als seus llocs esperant a que jo comencés la presentació. Els meus pulmons es van omplir d'aire i vaig agafar forces a mida que anava començant a parlar. Els fulls mig mullats estaven recolzats contra la pissarra. Des del fons de la sala, no es notaven les linies de llapis mullades. Semblaven fulls en blanc. Vaig agafar rotuladors de colors estridents i a mida que anava explicant el meu projecte arquitectònic anava dibuixant i traçant linies amb força. Gesticulant i explicant tot els detalls vaig atraure tota l'atenció del personal que estava a la sala. Semblava doncs que el dia no estava tan perdut com em pensava quan anava amb l'autobús.
A l'acabar, el meu cap em va apartar a un cantó de la sala i em va felicitar per la feina feta. Es va interessar en com havia pogut retenir tot el mapa de linies a la meva ment i l'havia pogut dibuixar sense mirar cap apunt. El vaig enganyar dient que la nit anterior havia estat estudiant tota la idea i les diferents opcions que tenia per la presentació del projecte. Que creia en aquell projecte i en l'empresa per a la que treballava. S'ho va creure tot i inclús em va convidar a dinar al restaurant de la cantonada.
Havia de trucar al Pablo i explicar-li....