Sí, ho vaig fer jo.

Sí, ella tenia raons per odiar-me, de no ser perquè els meus cops havien sigut massa forts, estic segur que ho faria. No sabia perquè ho havia fet, ni tant sols sabia com havia pogut treure-li la vida a ella, a aquella que des d'uns dotze anys enrere no m'havia deixat respirar amb normalitat si es trobava a set quilometres de mi.
No entenia el perquè de cada cop que li havia donat aquella nit, ni molt menys el que m'havien aportat, no em sentia més fort després d'aquella nit, però uns segons abans de que succeís no tenia pensat ni insultar-la, ni agafar-la, ni picar-la únicament volia arribar a casa besar-la i fer-li l'amor.
Però les coses mai surten com han de sortir;
Vaig perdre el nord, el sentit i tot per la feina, si no fos per aquella gent que dia i nit m'agoviava amb dubtes sense més importància que el disseny o l'eslògan de quatre rics que necessitaven anunciar productes per alimentar als seus fills amb el menja més car, vestir-los amb la roba que nosaltres no podem ni comprar amb els estalvis de quatre anys. Res hagués passat, si no fos per el metge amb fills mal criats que després de veure la meva targeta tan li interessava la meva salut que volia que deixes de fumar i voldria saber que fa li importava la meva salut, el fet de deixar el tabac em provoca molta més ansietat de la normal però això a aquell home li era igual ara quan aparegui al diari per haver matat a la meva dona segur que pensarà poder si que la ansietat es excessiva. Tampoc hagués passat res si la família, aquells amb els quals jo compartia sang, no tinguessin problemes d'herències, econòmics, però sense faltals-hi de res.
No ho sé tot això em va fer perdre el control
Vaig perdre el control, però això no ho podria dir al judici, això no em defensaria, per molt que expliques això o cent histories com aquesta no justificaven que hagués tret la vida a una dona, la meva dona, a aquella que em tornava boig, la única que amb les seves carícies em feia volar, em posava la pell de gallina tan sols en notar el seu cabell a la meva esquena, als meus llavis, al meu pit...
Però tots els moments que havien compartit s'havien acabat, les possibilitats de compartir-ne més també perquè mai més la veuria, mai més tocaria el seu cabell, mai més...
Quan em van dir el que m'esperava, la condemna, em va caure el món a terra, era impossible estar-me vint-i-cinc anys tancat en una cela, no podia ni dormir, no podia, fins i tot en somnis m'enrecordava de la seva cara; la trobava a faltar, passava dia i nit recordant les seves carícies, les seves mans, el seu somriure, els seus ulls i pensant que mai més podria ni sentir-la, ni veure-la m'entrava una forta pressió al pit. Si tant me l'estimava perquè ho havia fet?
Quan més hi pensava, quan més intentava cercar el perque aquells actes, més s'emenfonsava l'orgull, el valor i creia que no em mereixia viure. Des del dia en que li havia tret la vida no sabia cap on caminar, cap on mirar, no tenia ningú a qui abraçar-me, ho havia perdut tot, els havia perduts a tots, no podia parlar amb ningú, ja no tenia feina, els amics també em donaven l'esquena, van deixar de parlar-me; mai m'havia imaginat poder arribar a aquest extrems, és més sempre havia criticat els problemes entre una mateixa família.
De la família de la dona no cal que digui res perque estaven tots... desfets.
Estava a la presó, sense cap recolzament, començava a caure en una rutina, estranya, però no deixava de ser una rutina, llevar-me, menjar, pensar en ella, seguir pensant en ella, adormir-me, sentir-la, somiar-la...
Vaig acabar amb la meva vida. Allà tancat vaig aguantar poc més de tres setmanes. Vaig agafar un ganivet, mentre dinàvem, d'aquells de serra, no massa esmolats que abans únicament utilitzava per tallar un tallet de roquefort per a compartir-lo amb ella, però aquesta vegada l'havia d'utilitzar de manera diferent. Vaig començar a tallar-me les venes del canell. Començava amb suavitat però volia matar-me, ho desitjava, però en canvi em feia por ferme mal, ferir-me, era una paradoxa. Primer notava la serra del ganivet, m'esgarrapava, després vaig començar a veure sang, però en contes de reduir la meva força, semblava que no la pogués controlar, la força anava augmentant i continuava amb molta més força, intentava tranquilitzar-me parar per així ser consient d'allò que feia i parar si convenia, però no vaig ser capaç.
Ja l'havia cagat dos vegades, havia matat a la persona amb la qual ho volia compartit tot, la que em sabia fer volar quan tot m'importava una merda, quan pensava que dormir seria l'únic que em calmaria, venia ella amb les seves carícies i amb les seves ganes bojes de fer l'amor i m'animava, i ara m'havia suïcidat, per covard per no ser capaç de pagar allò que havia fet sobre els efectes de les drogues i l'alcohol el que hagués pugut ser un petò, una abraçada van ser cops… I ningú va poder reduir, amagar, trepitjar la meva força.