Mira el que et pot pasar per ser com ets...

Jo sabia que res aniria bé, que aquell dia les coses no sortirien com havien de sortir. La nit abans vaig dormir fatal, no podia dormir cada dos hores em despertava, mirava el rellotge i deia un silenciós no; no volia que allò passes però tampoc volia arrepentir-me de no fer el que realment desitjava. Si, ho confesso. Em feia por, únicament era por. Tenia por de que a l'ultim moment ell s'adonés de que tot era un error i es tirés enrere. Ell sempre em deia que m'estimava però jo mai m'ho havia cregut. Temia que tot fos una simple mentida per amagar quelcom. Pensava i suposo que segueixo pensant que ell no es volia casar. Res ni ningú era capaç de demostrar-me que no m'estava enganyant, només ell i jo no me'l creia. No ho entenia, no podia saber si m'enganyava i l'endemà era el nostre casament.
Vaig aconseguir dormir quan tan sols faltaven tres hores per el que hauria pogut ser el gran dia, però que acabar siguen el fatídic dia.
Eren les nou, em vaig aixecar i ell dormia al meu costat, al costat dret com de costum, em vaig preguntar silenciosament que era el que havia de fer, però en aquell moment no trobava cap recolzament que m'ajudés, tampoc crec que hagués servit, en aquell moment estava perduda, més perduda que mai. No sabia què fer em trobava cara a cara amb la por, davant per davant i jo no sabia que fer no sabia com despistar-la, em creia incapaç de perdre-la. No volia arribar a l'altar i haver de dir un tremolors no. Per això, abans que es despertés, vaig marxar, vaig fugir. Vaig marxar ràpidament i dissimuladament perquè la gent no em veiés. Al cap d'una hora ell em trucava desesperat, no el vaig agafar ni una sola vegada, no podia parlar amb ell no podia afrontar la realitat, no volia parlar amb ell.
Estava sola, sense ningú. Havia deixat perdre el que hauria pogut ser el millor dia de la meva vida. Podria haver estat sempre amb la persona a qui estimava però per ser com sóc ho vaig perdre tot. Pels meus pensaments que m'acompanyen quan menys ho necessito ho vaig perdre tot.
I ara tres anys després, continuu estan sola, amagada i sense ningú a qui explicar-li el meu passat, aquell passat que podria seguir sent el present.