Seré pols efímera en el vent efímer.

Seré pols efímera en el vent efímer
en el glop de temps passatger.
De tot el que té vida i profunditat
no en podem fer patrimoni,
només en som passatger efímers.
Quan ja tingui el repòs abans de ser foc i després cendra,
no vull que em poseu cap rosari ni creu a les mans,
me'n vull anar tranquil i en la llibertat de la mort.
Potser la mort m'esgarraparà abans
de poder acabar d'escriure el poema de viure,
per això cada dia n'escric un tros,
més que escriure'l, intento sembrar-lo.
No vull posseir res, vull compartir.
Quan els meus ulls tinguin ninetes de cendra
no feu cap teatre en nom de la fe ni en nom de res.
Quan tingui les mans fredes no m'hi poseu roses.
No feu repicar les campanes per mi, ningú ha de saber
la meva mort, només amb els que m'estimen en tindré prou.
Quan hagi passat pels llavis del foc i les seves flames,
de les meves cendres ningú no n'ha de tenir por.
Però quan vegeu les meves cendres - i si pot ser abans millor -
no deixeu ni un sol minut sense sembrar-lo de vida.
Quan estigui a la panxa del foc no renegueu,
em faria mal a les orelles... Poseu música,
una cançó dels LAX-N-BUSTO, de l'Ovidi...
Que la meva filla escrigui un poema i l'enlairi
fins la celístia dels estels, ella seguirà la lluita,
i segur que no es deixarà vèncer.

Quan jo no hi sigui brindeu per mi, jo m'ho miraré feliç...



onatge