Ser

Aquella dona encara rau allí. En silenci i quieta, pensa en sa vida, en tots aquells moments en què, al cap i a la fi, ha perdut. Vella, guarda encara un reflex de la seva atemporal bellesa, com si sons ulls no fossin nascuts al segle que els crià. Els, amb les últimes energies que encara li resten, espera quelcom, una senyal potser. I s'abandona en ella mateixa. S'ofega altre cop, l'ofeguen, paraules, fets i mil somnis frustrats. Una amarga resignació inunda el seu ser, resultant gairebé plaent. Ho accepta, ara, tots els crits, les mirades, l'abromadora soledat de tots i cadascun dels anys de sa existència. I respira, una bocabada més, tranqui·la, més gran i forta. Somriu, quasibé, recordant la nena que entre els prats volava, la menuda innocent i il·lusionada, que un dia havia estat. Evoca el tremp de sa joventut capcota i rancorosa. Diferent, sempre, de tots i tothom, depreciada.
Una llàgrima relliscà galta avall, es mossega els llavis, no vol enfonsar-se en la melangia, ara no. Un altre lloc, un altre temps, oh... qualsevol hauria pogut consolar el seu afany de llibertat. Havia cercat sempre on ser ella, on ser veritablement, lluny de les estúpides normes que l'empresonen, lluny de la vida que l'obliga a cobertes als manaments, al marit i al poble. Aïllada enmig d'un poble curull de crits i veus alegres. Mai no a parlat el seu idioma, no els comprèn, feliços dins la simplicitat de la seva rutinària vida. Aquella dona, seria, valenta i dura. Va desitjar sempre una mà oferint el seu ajut, un copet a l'esquena, una abraçada d'amistat, enyorà l'amic que mai no a tingut, així com el poder contar algú el que sent, sense burla a poder ser. Encegada, això sí, hom és igual, fora d'ela, segons ella ni tan sols ha intentat buscar verament. Jutja, més aviat prejutja. Però sense l'ombra de pretensió que hom pot intuir-li és certament desgraciada, dins l'espectre obscur de la societat.
Feta d'una altra pasta, l'única resposta possible, però la més desesperant i trista. En la foscor de la seva cambra, sanglota i no se'n amaga. El seu dèbil alè se'n ressenteix, esta molt cansada, de lluitar per respirar, i per no enfonsar-se encara més en el pregon avern de la pena. Al seu costat, els seus fills i el doctor la observen impassibles, sense emoció, ni tan sols compassió. La toquen però són tan lluny... no s'ha sentit mai a prop d'algú. I ells, hi ha rancor dins a seva mirada, assisteixen amb la més inalterable expressió a la mort d'un ésser humà a qui consideren un cas apart. No se l'estimen, realment.
L'ofec empitjora, i ella prem la mà. L'hàlit cada cop li és més pesat, malgrat tot ara s'asserena. I se'n va, com ha vingut, com a viscut per a buscar una nova oportunitat, a viure ara sí, una aventura.
Canta el cor el rèquiem per una ànima lliure , que va cometre moltíssims errors però mai va permetre's el confondre's amb la majoria.
Adéu, fins sempre.