I. La festa

L'habitació il·luminada per la suau claror nocturna que deixava entreveure les velles cortines purpures al dançar amb el vent primaveral era buida, envoltada per una calma aparent solsament trencada per els cants i la pluja, la dringadissa d'algun got trencat o la nostàlgica música d'una gaita, esmorteïts mentre es perdien en la llunyania. Les veus de quatre melàngics trobadors vestits de verd s'enfilaven ritmicament en un clam que reclamava la llibertat per la nació dels fills de l'illa maragda.

A fora la pluja queia amb força, sobre la gespa, deixant que les petites gotes que es dipositaven a les fulles reflectissin els rajos de llum de la lluna plena que s'escolaven d'entre les escletxes dels núvols nocturns. La juventut era allà, dins dels graners i les quadres, competint, apostant i parlant de tot allò que entre els grans els era vetat.

Dins del saló sonava la fugissera melodía d'un Wistle entonada desde l'ombra de l'anonimat per un ancià d'aspecte cansat. L'ambient era càlid, les flames epetegaven sonorament. Un home prop de la llar de foc intentava frustradament encomanar-se d'aquella joia. Mirava amb incredulitat un paper d'aire oficial d'entre els seus dits, tenia el rostre perdut entre les llàgrimes però desitjava aparentar tranquilitat. Darrere seu es trobaven els dos portadors del missatge, que amb la mà sobre l'espatlla d'ell volien expresar-li la seva més sincera comprensió envers la freda notificació, que mancat del valor suficient, no havia aconseguit acabar de llegir.
- I ara que faràs, Charles?- preguntà delicadament un dels companys mostrant un semblant preocupt.
Aquest, encara amb els ulls verds envermellits per el plor, donà una muda resposta amb tan sols la mirada.
-No ho se, però saben qui sóc i on em poden trobar, així que si no responc a la convocatoria, tard o d'hora acabaré a la presó o penjat per traició- feu un petita pausa com si necesites agafar aire, o valentia- i, si en canvi, m'hi presento, no en sortire viu igualment i a més...-
No va poder acabar la frase, en aquell moment tota la sala es va fondre en un profund silenci respectuós, al centre d'un reduit espai lliure de seients i bruticia una bellíssima dona pel-roja - L'home i ella estaven enamorats, vivien junts- va iniciar un cant. Parlava d'un jove anglès i una princesa irlandesa que en èpoques del llegendari rei Artur es juraren amor etern. Temps enrere, ella, la dolça keita, li dedicà la bonica historia, a la vegada que ell, mentre somiaven en els temps antics pronunciava el nom de la noble, Isolda...

La veu de la seva estimada s'atura un moment, per mirar-lo als ulls intensament i diexar flotant en l'aire l'ultima paraula del seu cant: amor. Van tardar a seguir les converses, tothom es trovaba perdut dins d'aquella vella llegenda. L'"Amor" seguia vibrant entre la multitud, Potser ho feia la cervesa, l'imaginacio o el cansament, però a tots els sembla que Keita mussitava en silenci el nom d'ell.

Charles va abaixar els ulls, no es creia mereixedor d'un somriure aixi. Solsament feia dos anys que es trovaba a Irlanda, traint al seu pais, però mai als seus ideals, va marxar d'Anglaterra sabent que no hi tornaria. Sota els ulls anglesos, marxava com a comerciant en canvi, per ell significava ajuntar-se, desde el silenci i l'anonimat a la força independent de l'illa. Sempre havia sabut que arribaria el moment en que seria reclamat per servir la "pàtria" contra algun exercit enemic. La meravellosa recompensa de ser fill d'un dels generals més colgats d'honors de l'imperi. Ara, exigien la seva presència i, amb sols unes poques i fredes paraules aristocràtiques, que donés la seva vida en alguna d'aquelles moltes batalles on ni l'opinio ni la família no hi tenien ni el més petit paper, en aquest cas es tractava d'una campanya contra els francesos. França, tan sols una vegada havia tigut el plaer de contemplar-la, de lluny, desde el mar, dins un vaixelll que entre els bruscos moviments de les ones de la mar. Aquest pensament com si fos un sobtat rampell de temeritat el feu reaccionar: la cita era el 15 de novembre, a Londres. Charles prengué una decisió, hi aniria.
Era un home casat, per l'interès de la seva família i la de Agatha, la seva dona oficial, així augmentaven les riqueses, el patrimoni i la reputació. Ella encara vivia a l'antiga Britania a una gran mansió fosca, formal massa gran per el que haria hagut de èsser la llar d'un matrimoni feliç. Vivia enganyada, pendent de la falsa promesa que el seu espos li formulà al marxar, "tan bon punt poseeixi una casa i un jornal digne, vindré a buscar-te" no esperava aquell moment amb il·lusió ni ella l'estimava a ell, ni ell a ella.

La nit, que al compas dels foscos pensament de Charles s'escolava, marxà juntment amb la festa. Tothom, involuntariament afavoria la conclusió de la gresca, canviant les rialles per badalls i les dances per moviments sobnolents i algun altre ronc indiscret. Lentament tots van començar a desfilar entre relliscades als basals cap a las seves llars.
Keita, desde que havia conclós el poema estava quieta, pensativa, solsament mirant als ulls de Charles, intuí que havia arribat el moment. No li era cap secret el casament d'ell, ni la seva procedència i fins aquell moment havia cregut que seria capaç de soportar que ell marxes lluny, però ara tot el que creia força en ella no hi era. Els dos sabien que allò acabaria arribant. Viure amagat sota una disfressa de comerciant, cobrint de mentides la seva vida sota l'inquisicio del govern els havia salvat durant algun temps, pero ja s'havia acabat. Ho havia vist clar, escrit al seus ulls.

Poca gent restava al saló, i marxaven rapidament. Les flames s'havien extingit i al seu llloc si amuntegava la cendra. La pluja que una estona enrere cesà havia donat pas a una rojenca albada que brillava a l'horitzo, sorprenent-los amb un nou dia que s'obria pas a través de la finestra oberta.

Keita s'apropà en silenci a Charles, els llavis rosats, les celles poblades , l'arrisat cabell color de l'or que sempre l'havia captivat, l'amor de la seva vida... Baixa suaument els ulls i veié que encara portava el claddagh que ella li havia regalat quan tot just s'acabaven de conèixer. Era el simbol del amor dels seus i especialemnt dels ses antecessors, els celtes. Les dues mans sostenint un cor coronat, situant-lo així per damunt de qualsevol altra cosa.

Els dos missatgers ja havien marxat feia molt estaven sols. Charles va sentir els seus passos i es girà, inconsientment s'estava tocant la medalla que queia sobre el seu pit. La mirà, i una agradable esgarrifança, com si del primer dia es tractés, li va recorrer el cos, era tan bella. Portava els cabells recollits i vestia una camisa crua i unes faldilles verdes, com un prat i com deia el seu nom, com un bosc. La dama li allargà la mà en un gest natural i ell l'agafa delicadament, inclina el cap i la besa, en un petit homenatge al que fou l'amor cortés. La diposita, juntament amb la seva, entre tots dos. Entre caricies, ella va parlar
-Ho se- i avans que tingues temps de contestar, els seus llavis s'aproparen i es fongueren en un peto dolç i llarg, amb les mans encara entrellaçades i els cabells al vent.
-Perdona'm- respongué ell, molta estona després