D'Atenes, d'Atena I

Els daurats camps de cereals s'ondulaven al correr la brisa marina. Suau, dolça i càlida, com si la tarda acaronés amb amor, potser, acollidora. Al cim del mont, no massa alt, l'envoltava una pau somnolenta, una calma inversemblant en el temps que corrien, de guerra, de mort. S'hi erigia un temple, de bellesa tan inmaculada, tan magnífica que, als ulls de molts déus. Tal era la bellesa de l'estampa, fet així per glòria i exaltació d'Atena. Tot restava de quietut immers. Era però moment de perill, de nerviosa excitació. S'apropava l'enemic, Xerxes, cruel, impiu i implacable en faria ruines, de l'esperit de la ciutat, tan viva aleshores. Eren bastants els qui dubtosos, demanaven tot tipus de favors als divins amos del fat, que rara vegada responien.
Feu això mateix, Temístocles, cabdill atenenc, en moment de gran dilema. Va decidir consultar a la dama del temple, la sacerdotessa, qui escoltava la veu dels deus amb aixoradora claretad, deien. Qualsevol solució, o idea, era vàlida, per l'home, ara.
Li semblà, aleshores a l'esclau, que la bella sacerdotessa apretava el puny amb força, com si així pogués reprimir el torrent d'energia que, de no ser pel seu paper, l'hauria obligat fugir, dient, però, absolutament tota la veritat. No podia fer-ho, doncs era el seu deure restar honorant a sa divinitat fins la fi de la seva vida. Decidí mentir, en aquell moment, sent plenament conscient de les moltes ànimes que salvaria de perèixer en mans de Xerxes. No a ella, però. Tot i això parlà amb serietat i calma, i una valentia secreta, que ningú va ser capaç ni d'intuir.
-La deesa ha abandonat ja la polis, marxeu abans no sigui massa tard.
-No podem deixar-la, és la nostra mare. Protegir-la, fer-la gran, és, doncs, la nostra principal i única aspiració! -respongué el seu torn Temístocles, alçant sa veu.
-Quedeu-vos, si es aquest el vostre desig, però tingueu per veritat segura el fet que morireu, molt lluny de la glòria, cal dir-ho. El record de la meravella d'Atenes, de la nostra ciutat desapareixerà, escombrada pel vent dels segles, de les memòries dels nostres descendents, si després de l'ocàs de demà en queda algun de viu, es clar. També podeu marxar, i al vostre retorn construireu la més esplendorosa ciutat que mai hagi conegut el món!
-Fugir és de cobards!
-Fugir pot salvar moltes vides! I des de l'altre cantó de la llacuna estigia dubto molt que vos ni cap dels vostres homes feu res de gaire valor per Grècia.
- La gran Atena lluitarà amb nosaltres. Amb ella al costat no hi ha enemic que ens pugui vèncer
- Ha marxat, com ja li he dit, no rau ja aquí! Aquesta batalla, si la lliurem, serà unicament nostra, estem sols. La diviníssima filla de Zeus, deu haver-se oblidat ja dels seus més fidels servidors, doncs no hi és. Així ho diuen claríssimament tots els presegis, no es sols això: com es tradició, desde fa centenars d'anys, la sacerdotessa dona un bocí de pa mullat amb mel a la sagrada serp de Cecrops, que resideix vora el temple, mes rere mes. Mai n'he trobat més que les restes, excepte aquest últim cop. Ni s'hi ha apropat. Ni m'atreveixo a imaginar que pot arribar a passar. -
- Si els deus no ens amparen, ho farem per nosaltres mateixos! Marxem ara doncs, però juro pel poder de Zeus que lluitaré, que lluitarem, i vencerem! - Temístocles, sortí del temple aleshores, a pas lleuger i posat orgullós. Ja desde la llunyania, feu un gest a Sejmeth, per que el seguís. Estava mig perdut en els records de la seva infància, de la sorra daurada i el cel blavíssim, el seu país, que tot sovint, evocava. La blancor del marbre el feu estremir, la seva fredor inalterable sempre l'havia fascinat. Aquell indret era especial, d'això el noi no en tenia cap mena de dubte. El seu amo, ja lluny, s'impacientava, gesticulant neviudament. "quina paciència més curta!" es lamentavà el noi, que s'afanya a correr, mont avall, despedint-se, això si de la meravellosa estatua de la deesa. Va semblar-li, però que rere seu, els ulls de la sacerdotesa, Canephorae li somreien compassivament.
Ella, per la seva part, va tornar a la seva rutina diaria, valorant-la ara, gairebé a sobremanera, com desitjava que res del succeit, res del per succeir sigués real! Era el final ja, del seu temps, la seva era. Trista i mancada de forces, es va asseure, sota l'olivera sagrada, bressada per ses branques, acariciada pel vent. Inmòbil, restà allà una llarga estona, plorant. Conscient de la seva decisió, gens valenta ara, suspirà. Va cercar el tremp dins els ulls d'Atena, que observava amb flamant determinació un futur massa fosc per a ella. No el va trobar. Era lliure, sempre ho havia estat, però ara davant l'incert abisme que s'acostava, es sentí desamparada, més sola que mai.