Sentiments encallats

Feia temps que no es veien, per fi ell l'havia trucada per anar a sopar. Mentrestant l'esperava es mirava en el reflex de l'aparador que tenia al costat, s'havia posat un vestit negre que li amagava els quilos de més que havia adquirit els últims mesos, tantes hores asseguda amb feines poc agraïdes li passaven factura, les botes de canya alta i l'abric blau que tant li agradava, però amb prou feines cordava, com que feia bon temps esperava portar-lo obert tota la nit. El maquillatge que dissimulava el cansament d'una vida que no li agradava i les poques arrugues que, malgrat l'edat, tenia.

Quan el va veure venir el cor se li va accelerar, va notar un nus a l'estómac i va haver de respirar fons un parell de vegades, tot i que sabia que mai tornarien a estar junts no podia evitar que el nerviosisme l'envoltés en sentir-lo a prop.

Va decidir portar-lo per la part antiga de la ciutat, on els carrerons són estrets per tal de tenir-lo més proper malgrat la llunyania. Van anar a un restaurant petit, tranquil i de llums tènues. Mentrestant ell parlava, ella recordava els breus, però, intensos moments que havien passat junts; els seus ulls, els seus llavis, les paraules que li deia a cau d'orella i les promeses incompletes com tantes altres havia sentit abans. Ella es va sorprendre que ell s'hi fixés, acostumava a sentir-se invisible a la mirada de les persones amb èxit, ella no havia aconseguit res, tot i haver-ho intentat reiteradament, i sentia que només era de pas per la vida. Així que el temps amb ell el considerava un petit regal, i com des de feia molt les coses bones no li duraran no va esperar que aquest cop fos diferent.

Quan estava amb ell sentia que era a on volia ser i no tenia la necessitat de fugir com li passava normalment. En acabar de sopar va arribar l'inevitable comiat, cada cop se li feien més curtes les poques estones en que es veien, i tots dos havien de tornar a les seves vides el dia següent ben aviat. Es van abraçar i ella notava com les paraules 'queda't amb mi' li sacsejaven el cap i se li encallaven a la llengua, la por al rebuig, tant conegut, la feia emmudir. En separar-se es van dir adéu amb la mirada dels sentiments, i mentre s'aguantava les llàgrimes, que lluitaven sense treva per sortir, ella va tenir la certesa que es passaria la resta de la seva vida fugint i enyorant.