Sense res

Després de sortir de l'oficina de treball, la seva segona casa, ha anat passejant sense rumb, ja fa temps que l'ha perdut, i s'ha trobat amb uns petits jardins que es deien com ella. No els havia vist mai, malgrat tenir-los aprop. Un interior d'illa de l'eixample barceloní que tot i no arribar a considerar-se zona verda, almenys tenia uns quants arbres i ocells. Primer semblava buit era hora de treball per als afortunats que en tenen i els endollats als que no fan fora, però, en l'última ullada l'ha vist, una persona sense sostre que havia escollit l'últim banc per deixar-hi les quatre coses que encara li quedaven. En comptes d'allunyar-s'hi com hauria fet temps enrere s'ha assegut al banc del costat, han compartit mirades, un intent de somriure i finalment les llàgrimes. Se sentia més aprop d'aquell desconegut que de qualsevol persona del seu voltant. Podien compartir el dolor de la vida, de la pèrdua i la crueltat, en silenci, no tenia cap sentit parlar, ni fer-se preguntes. Ella també ho havia perdut tot, dues feines en el que anava d'any, l'havien fet fora de casa seva, havia perdut amics i persones a les que estimava, sabia que d'on era ella a on estava la persona del banc continuo només hi havia un pas, l'últim pas.

Un dia obres els ulls i t'adones que el que et pensaves que nomes era un malson és la teva realitat i malgrat els anys de lluita constant, treball i esperances, no tens res de res, t'ho han pres tot.