Sense natura

Tothom ha dit "pau", i la pau s'ha fos
com el deliri blau del cel en la gropada.

Les hores de demà
- en pots estar segur -,
cauran pàmpols agres
per rostos de bassals,
carenes sense calmes.

Veuràs sempre més alts
els cims de les muntanyes
més càlides les mans
d'aquells que t'acompanyen.

Demà vindran abrics
i mantes sense arnes
les voltes del teu món
ja no hauran de patir
l'embat de les onades
que et rebufava jo
les nits que tant faltava.

I tot no serà res
perdut sense substància;
tu el far tan femení
de tot el que buscaves.
Jo el drut sense camí
perfet sols en paraules.

El cor del teu perdó
m'irà tornant més aspre.
Quan creixi, seré jo
però de tots aquells demàs
avui sempre me'n falten.

Tothom ha dit "la pau", la pau s'ha fet profana:
qui pugui dir-te adéu no és de natura humana.

V., 6 d'abril de 2011