Esclats

Esclats!
dins d'una tarda balba i rogent;
qui ens ha furtat
tot el misteri de les flors!?

Bombolla de colors
tots els llargs plors
d'uns ulls hipnòtics,
d'heura
-els teus!-
posseint el mur gastat
dels meus anys vells:

Que no saps
que les flors
moren de pressa
com el foc
que desfà
dins el fred
tota la llenya?
Que no saps
aquest roig
a l'entranya del verd
i el final dels contorns
de tardors sense cel
des del jorn
que va néixer?
Com trobar els colors
dins les cendres
o saber el que fou
del que érem?

Els esclats desfermats
i la fúria dels besos
com racons amagats
de tempestes antigues
retornen sempre, sempre.
Però nosaltres
ja no
i aquells cossos
ja no són els nostres
ni els llençols
humits de rosada.
El record, color de flors
eixutes
és com un gat que dorm
i s'oblida
de la vida
fluix, fluixet
vora l'agonia d'un vell foc
en brases.