Sempre hi ha qui t'afusella amb bales de vida.

Sempre hi ha qui t'afusella amb bales de vida…



Camino i potser és la meva ombra
que no deixa florir els rosers.
Potser sóc jo la plaga de flors i fruiters.
Massa pedregada i poca pluja.
Massa lluna i poc sol.
Paraules que potser són carícia i ferida.
Ferida i carícia en el mateix poema.
I si la boira i rosada confonen als mots?
Caminant descalç potser deixo massa petjada.
Cada camí té la seva drecera fabricada.


Sóc respirar de nit.
Mariner de mar. Llunàtic de lluna.
Camino amb dos peus i deu dits.
I volo amb tots els sentits.
Llavis amb set d'aigua.
Cos amb set de tu.
I entre cos i esperit
la meditació en absència del gran crit.
Potser parlo massa, i el
diàleg és massa sincer.
Sempre hi ha qui t'afusella amb bales de vida...
Sempre hi ha el botxí que no té res més a fer.
El botxí potser home o dona.
No hi hagut mai discriminació per aquest afers.
Romàntic per convenciment o per aprenent.
Enamorat de viure i lligat per
les cadenes que he deixat que em conquerissin.
Només sóc jo. I potser ni això.
I si tot és un miratge de vida...?




onatge