SANTA MARIA DE BELLVER. EL PENEDÈS UBÈRRIM

M'explicava un bon amic, capellà , que únicament és possible trobar romànic en estat pur, en aquells llocs on les condicions de vida eren extremadament difícils. Quan hi ha millores econòmiques en una comunitat, això és reflexa en la seva església que es reforma i/o es fa de nou.

Santa Maria de Bellver , -‘ Pulcro videre' , és a dir de "bell veure" o "bella vista" ‘ , consagrada el 1152 pel bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, que sis-cents anys després seria enderrocada per erigir l'actual edifici. és un exemple - si us en calien -.

Aquesta església , caracteritzada per l'impol·lut blanc de la seva façana, perfectament integrat amb les cases que engloben la plaça central d'aquest nucli de Font-Rubí, no estava destinada a fins parroquials, amb el pas del temps però, es va anar consolidant fins a substituir la obsoleta parròquia de Sant Vicenç de Morrocurt, capella del segle XI situada prop del nucli habitat de Santa Maria de Bellver.

Destaca per la barreja entre l'estil neoclàssic i el barroc ; es caracteritza per la singular portalada i pel cloquer que s'erigeix imponent en un dels laterals de la façana. Aquesta imposa pels dos elements més rellevants; d'una banda la porta d'entrada eminentment neoclàssica, sostinguda per un arc escarser flanquejat amb una pilastra esculpida a cada costat, i presidit per una petita reproducció de la Mare de Déu de Montserrat, i d'altra banda les formes ondulants del capcer, que cedeix la major importància de la façana a l'òcul central. També cal esmentar, el campanar de planta quadrada a la part inferior, que es converteix en planta octogonal a la superior, i que es veu coronat per un pinacle cònic al capdamunt. Just prèviament al pinacle, quatre finestrals d'arc de mig punt alberguen les campanes que repiquen les hores d'aquest nucli font-rubinenc.

Al costat dret, també de blanc immaculat, el cementiri
parroquial.

© Antonio Mora Vergés