SANT VICENÇ DE CASTELLBELL, PROP DEL CEMENTIRI.

En diuen els de Castellbell i el Vilar, ‘l’ermita’, malgrat que té manifestament les proporcions d’un temple parroquial.



Li ‘teníem ganes’ els del coneixercatalunya, que l’hem vista moltes vegades des de l’autopista, en el nostre anar i venir.

Tot acaba arribant pels seus passos comptats, i en ocasió de recollir imatges del runam de Sant Fermi i Sant Pere, al límit de les comarques del Vallès Occidental i el Bages, se’m feina l’hora de dinar i ho feia al Bures, davant del riu i el pont.

M’explicaven que actualment el castell és del metge del poble, i pel que fa a la casa coneguda com ‘la torre’ que va pertànyer al propietari de la fabrica Burés, Josep Maria Juncadella i Burés; l’actual propietari és fill d’un dels antics treballadors de la fàbrica. M’agradaria tenir ocasió de visitar el Castell i ‘la torre’. Queda dit.

Aclarit el sistema per accedir fins a Sant Vicenç, just abans d’incorporar-se a la carretera en direcció Manresa; acompleixo finalment el vell desig del coneixercatalunya, i recullo imatges del temple, del cementiri, del pont des de l’alçada, del castell i ‘la torre’,...




Hi ha respecte d’aquest temple una notable confusió; l’actual edifici, d’aspecte senzill, fou construït al segle XVII. El campanar és obra de la postguerra, dissenyat pel monjo Celestí Gusi de Montserrat.

S’esmenta Castellbell però des del 924; de forma expressa es parla de ‘parròquia de Sant Vicenç’ l’any 1.685 amb motiu de la visita del bisbe Pasqual, en el document s’esmenten entre altres capelles la de Sant Miquel del castell [ advocació típicament castellera que hem trobat per arreu ].


Hom pensa que aquesta església, situada prop de l’actual cementiri municipal, va ser edificada abans de la visita del esmentat bisbe, i exercia com església parroquial, i eren sufragànies seves Sant Cristòfol, i Santa Maria del Vilar [ aquesta darrera actuarà com a parròquia d’ençà de la segona meitat del segle XIX fins l’any 1961, en que la parroquialitat passa al temple de Sant Antoni Maria claret ,al Borràs.

Malgrat que l’entusiasme em fa passar el fred, arriba l’hora de tornar a casa, refaig el camí, i des de la carretera m’acomiado – una vegada més – de Castellbell i el Vilar, i del Bages.