SANT PERE,SANT MIQUEL I SANTA MARIA DE TERRASSA

L'existència - encara - d'aquests tres edificis romànics a la zona més cèntrica de la Ciutat, degué influir positivament en la designació de Terrassa com a seu episcopal d'ambdós Vallès.

El manteniment d'aquest patrimoni històric, diu molt en favor dels terrassencs, en el període posterior a la Guerra Civil, aquí com en molts altres llocs les pressions urbanístiques degueren ser brutals. La tòpica frase " un senyor de Terrassa, i un home de Sabadell " possiblement trobarà la seva explicació en aquesta mena de conductes públiques.

L'adveniment de la Monarquia i el sistema de Democràcia Parlamentaria, ha igualtat dissortadament - per la part més baixa - el nivell ètic i moral dels homes públics d'ambdós co-capitals del Vallès Occidental.

S'accedeix al conjunt monumental per la plaça del Rector Homs, comunicada amb el centre de la ciutat per un antic pont (s.XVII) que travessa el torrent de Vallparadís, i pel carrer Major de Sant Pere, que el comunica amb el sector nord. .

El conjunt, format pels edificis de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, ocupa una situació privilegiada, situat al nivell superior de les vessants, a la confluència entre els torrents de Monner o de Santa Maria i Vallparadís, punt idoni que aprofiten els primers pobladors amb assentament estable de la plana del Vallès.

Aquesta llenca allargada de terreny proporciona una situació estratègica enlairada i dominant que facilita l'aparell defensiu d'una forma natural. Cal ressaltar també la presència de corrents d'aigua continuada, torrents, fonts que faciliten la vida a aquest indret.

El substrat arqueològic permet suposar, sobretot per troballes de material ceràmic, llars de foc i sitges d'emmagatzematge, l'existència en aquesta zona d'uns primers pobladors d'època ibèrica, encara que per la migradesa de les troballes i els resultats arqueològics, no existeix encara cap seguretat per situar-hi un poblat ibèric, urbanísticament constituït.

El mateix problema arqueològic el trobem amb la suposada ubicació dins d'aquest espai del documentat epigràficament "Municipium Flavium" d'Ègara, englobat en el procés de romanització del Vallès. Adherits al mur, a l'interior de l'actual església de Santa Maria, es conserven dos pedestals romans inscrits, destacant el de l'any 139 en què es llegeix "M.F.EGARA".

El topònim d'Ègara, conservat posteriorment, i les troballes arqueològiques, làpides epigràfiques, materials ornamentals i ceràmics, així com les sitges d'emmagatzematge, enterraments i murs d'una habitació pertanyent a una construcció romana (situada sota el mosaic davant de Santa Maria), són les fites més importants que pretén suposar la presència d'un nucli de poblament que molt sovint s'ha relacionat amb el municipi romà d'Ègara.

Amb els primers focus de cristianització del Vallès, al final del Baix Imperi, i sobretot a meitat del segle V, quan Nundinari, bisbe de Barcelona, va separar de la seva diòcesi la part més occidental, creant el bisbat d'Ègara, trobem per primera vegada un aflorament important del conjunt de caire religiós, inclòs a l'aparell d'administració visigòtic. Fins al segle VIII, Ègara constitueix un bisbat independent, que aterma segurament tota la comarca vallesana, tal com esmenten els documents, donant els noms d'alguns bisbes de la diòcesi, i la celebració l'any 615 d'un concili a la Seu d'Ègara.

És a partir del segle VIII, en el període de les invasions musulmanes, quan es perd tota notícia d'aquest centre episcopal, que tornarà l'any 2004, a ser restituït, amb el nom de bisbat de Terrassa.

Alguns elements arqueològics, arquitectònics i decoratius fan pensar en una revifalla del conjunt en època carolíngia, pre-romànica, però documentalment ens hem de situar en plena etapa romànica, amb el document de la data de consagració de Santa Maria el 1112, per veure engegada la nova etapa del conjunt, ja que tan sols apareix el terme d'Ègara com a fita topogràfica en tota la documentació medieval anterior.

L'església de Santa Maria fou convertida en Priorat de canonges, mentre que Sant Pere continuava complint la funció de parroquialitat de la vila de Terrassa, que perdrà a principis de l'actual segle essent reincorporat al de Terrassa.

El conjunt, en època moderna, s'inclou dins la universitat forana de Terrassa, arribant durant el segle XIX a adquirir la independència com a Municipi de Sant Pere de Terrassa, que perdrà a principis del segle XX essent reincorporat al de Terrassa. Actualment el conjunt és la parròquia del barri de Sant Pere.

Període alt medieval (s. IV al X)

Les primeres restes de construccions cristianes, molt malmeses, corresponen a la segona meitat del segle IV. Sobre aquestes, entorn l'any 400, es va configurar un complex d'edificacions en el que destaca: una gran aula, amb capçalera i pavimentada, posteriorment, amb mosaic; un baptisteri i diverses cambres funeràries, localitzades actualment sota la construcció romànica de Santa Maria i de l'antiga rectoria. El paviment de mosaic, que segueix la tradició clàssica, s'organitza geomètricament a partir d'un cercle central amb decoracions radials i, en un del seus extrems apareixen motius iconogràfics propis d'època cristiana com són els peixos. També, al costat d'aquests motius, hi ha una lauda sepulcral dedicada a un tal Securus. A l'interior de Santa Maria, darrera l'absis de l'aula, hi ha una piscina baptismal d'immersió, de planta quadrada.

Al voltants de l'any 460 el complex cristià assoleix l'episcopalitat. En aquest moment es porta a terme, d'acord amb les seves noves funcions de bisbat, una nova configuració del conjunt. El procès constructiu va durar fins al primer terç del segle VI i, va comportar la construcció dels tres edificis que, amb transformacions, s'ha mantingut fins a l'actualitat: Santa Maria, la catedral amb un baptisteri; Sant Miquel i, l'església parroquial de Sant Pere. També, al sud, es va construir la zona residencial del bisbe i d'altres dependències. El conjunt, en aquest període, era de característiques monumentals.

En el cas de l'església de Santa Maria, s'ha conservat l'absis del segle VI, de planta de ferradura i amb capçalera de planta quadrada. I, restes dels murs de la nau i els fonaments de les columnes en planta de creu de la nau central. També s'han localitzat diversos enterraments, entre els que destaquen un conjunt central de tres criptes i una tomba individual amb lauda sepulcral de mosaic i amb el tema iconogràfic dels paons enfrontats. Destaca la pintura mural original que cobreix l'espai absidial i que iconogràficament representa a Crist i als apòstols.
L'església de Sant Pere també ha conservat la capçalera central de l'absis, de planta trilobulada. L'espai central d'aquest absis es troba tancat per un retaule mural policromat. El terra del presbiteri ha conservat restes del mosaic que el pavimentava. Aquest mosaic, datat del segle X com el retaule, presenta motius geomètrics, i és posterior a un altre paviment original a l'edifici, d'opus signinum, que es conserva a sota.

Les recents intervencions arqueològiques han permès descobrir la planta d'aquest edifici, de tres naus, un transsepte rectangular i una capçalera tripartida, amb absis central trilobulat.

Sant Miquel és l'únic edifici que conserva la planta i alçat originals del segle VI. La intervenció arqueològica ha permès identificar-lo com una església de difunts, amb enterraments a l'espai cobert exterior que envolta el perímetre de l'església. L'absis està decorat amb una pintura mural que iconogràficament representa un dels somnis d'Ezequiel. Sota l'absis, hi ha una cripta, actualment dedicada a Sant Celoni, i on s'han localitzat les restes d'un enterrament contemporani a l'edifici. En la nostra visita trobem un comunidor dins la cripta, això ens sembla molt estrany, i com ens confirma un terrassenc, aquesta peça havia estat a l'exterior a la part posterior d'aquest temple.

Període romànic (s. XI-XII)

Pels voltants de 1112, data de consagració de Santa Maria, hem de situar la construcció de les naus romàniques dels dos edificis més grans. La de Santa Maria, de finals de segle XI, dins de l'anomena't primer romànic, i la nau de Sant Pere, més tardana, que cal situar-la ja dins un romànic ple i tardà al segle XII. A Santa Maria, el nou transsepte i la nova nau s'adossen a l'antic absis, i en el creuer s'hi construeix un cimbori central, sobre el qual es disposa el campanar, a l'exterior. La decoració exterior de l'església segueix les normes llombardes: faixes i arcuacions cegues. Es conserven a la façana principal dues petites làpides inscrites, dels òbits del prevere Arnau de Bernadí (s. XII) i de Pere de Toudell (s. XIII).

D'estil romànic són també les pintures murals situades al transsepte sud de Santa Maria, molt ben conservades.. Era aquest un altar dedicat a Sant Tomàs Becket, arquebisbe de Canterbury, mort el 1170 i molt aviat estès el seu culte arreu a través de representacions pictòriques. L'escena de l'absidiola és presidida, en el quart d'esfera superior, per Déu entronitzat que corona el Sant i el seu diaca. El registre central presenta escenes de l'escarniment, assassinat, deposició al sepulcre i ascensió de la seva ànima al cel. El registre inferior té decoració ornamental, així com l'intradós de l'arc.

Període de transició del romànic al gòtic (s. XIII)

D'aquest període hi ha restes de pintura mural provinents de l'absis de Santa Maria. La tradició és encara romànica, però el tema -la Verge- és ja de tipus gòtic. L'estat de conservació d'aquestes pintures és deficient i han perdut molt el seu color. Van ser arrencades del seu lloc original l'any 1937, per tal de poder veure les que hi havia a sota. Ara estan col·locades en plafons a l'església de Santa Maria.

La reconstrucció de la volta de la nau principal de Santa Maria també cal considerar-la època de transició.

Període gòtic (s. XIV-XV)

Les restes de pintura mural, molt deteriorades, que es conserven al
mur nord de la nau de Sant Pere daten del segle XIV, peró encara que en ple gòtic, el seu estil és més primitiu. Representen escenes de la Passió de Crist, de la vida dels apòstols i de diversos sants.

L'element artístic més característic d'aquest període és el retaule que, lligat amb l'activitat gremial, té gran profusió fins ben entrat el segle XVI. El retaule major de Sant Pere és obra de Lluís Borrassà, pintor procedent de Girona però que treballava principalment a Barcelona. És el representant primer de l'estil internacional a Catalunya, entre els segles XIV i XV. El document de contracte d'aquest retaule és de 1411, però l'obra s'ha perdut parcialment; resten tretze taules amb escenes relatives a Sant Pere, en què queda palesa l'expressivitat i estabilització del gòtic internacional.

El retaule major de Sant Miquel és obra de Jaume Cirera i de Guillem Talarn, deixebles del pintor Bernat Martorell i representat, per tant, del darrer període del gòtic internacional, molt més realista que el de Borrassà. Les escenes del retaule relacionades amb Sant Miquel s'ordenen entorn del judici final, i comprenen la lluita entre àngels i dimonis, els àngels portant al paradís l'ànima dels justos, l'aparició de Sant Miquel al Mont Gargano i una doble escena amb una celebració litúrgica mentre els àngels salven les ànimes del purgatori. Al bancal o predel·la hi ha escenes de la flagel·lació , la pietat i la resurrecció.

El tercer retaule, obra del segle XV, representa els sants Abdó i Senén i la predel·la és dedicada als sants metges Cosme i Damià. És una de les poques obres que es poden atribuir amb tota certesa a Jaume Huguet, ja que se'n conserva el contracte de l'any 1460. Huguet és l'únic representant català de la tendència flamenca, que domina el període final del gòtic. A la taula central hi són representants els sants titulars, Abdó i Senén, prínceps de Pèrsia que van ser capturats i morts a Roma. Per causes desconegudes, sembla que les relíquies d'aquests sants van ser traslladades a Arlés del Tec (Vallespir) i d'aquí la raó que gaudissin d'un culte ben arrelat a Catalunya, invocats com a patrons de la pagesia i coneguts com Sant Nin i Sant Non. Composen el retaule un Calvari i quatre escenes relatives als sants. A la predel·la es descriuen escenes del martiri i la mort dels sants Cosme i Damià, metges amb un possible origen àrab i, com els anteriors, també molt venerats a Catalunya. Al guardapols, decoracions de tipus vegetals i les armes de Terrassa i Barcelona. Aquest retaule estava destinat a ocupar un altar a l'església de Sant Pere, amb clares funcions de caire gremial. També formen part d'aquest apartat la talla policromada de Santa Maria ( s. XIV), pedra situada a l'entrada general del recinte i alguns canelobres de peu de ferro forjat.

Períodes posteriors

En el paviment de la nau de Santa Maria estan col·locades laudes sepulcrals, que pertanyen a persones notables, civils i eclesiàstiques, els Muntanyans, els priors Busquet, Sàbat i Gaspar de Pexo, entre d'altres, i abarquen cronològicament des del s. XV fins al XX.

A la casa rectoral s'hi guarden algunes peces, com són les taules i plafons pintats dels segles XVI i XVII i que corresponen al retaule major de Santa Maria ( 1612), extret el 1917, i al retaule de la Verge del Roser ( 1587) originàriament situat al braç nord del transsepte de la mateixa església. El primer presenta, al cos central, escenes de la Nativitat del la Verge i l'Epifania; la part superior conté l'efígie de Sant Ruf i la lapidació de Sant Esteve. El Retaule del Roser presenta els Cinc Misteris del Goig a la part superior, els de Glòria al centre i els cinc de Dolor al cos inferior.

Actualment, es conversen al Museu de Terrassa tres imatges policromades, una Mare de Déu, Sant Tomàs d'Aquino i Sant Pere del retaule de Nicolau Travé (1786), d'estil neoclàssic, procedent de l'altar major de l'església de Sant Pere. Del mateix altar i, actualment situat a la capella de Sant Valentí, afegida al mur nord, s'ha conservat un retaule barroc (s.XVII) en perfecte estat d'estructura arquitectònica i decorativa i amb una única imatge original exempta de Sant Pere a la part central. Al Museu de Terrassa, també es conserven part dels retaules de Sant Sebastià (s.XVII) i un retaule popular que havia estat a l'edifici de Sant Miquel.

La capella del transsepte de l'església de Sant Pere, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, la capella del Sagrament de Ricard Marlet (1948) i la font de Sant Nebridi, decorada amb mosaic per Santiago Padrós (1950), constitueixen tres exponents de la presència artística contemporània al conjunt monumental.