Sant Jordi

T'imagino en el teu cavall blanc, cavalcant entre els boscos amb el soroll del metall de la teva armadura, que et protegeix el cos, però, no l'ànima. El vent alenteix el teu camí, però, t'has proposat arribar i ningú t'ho impedirà. Sents en la llunyania els crits ofegats d'ella, te l'imagines fràgil i menuda, però, amb la força interior per encarar una vida que no ha escollit, les seves faccions abans dolces s'han anat endurint amb els anys. Ara l'atzar capritxós l'ha llançat al monstre perquè determini el seu trist final. Però, per primer cop a la vida no estarà sola, algú ha escoltat els seus silencis. Surts d'entre els arbres i amb un moviment ràpid i destre, li claves la teva llança al monstre i li ofereixes la teva mà a ella per endur-te-la ben lluny d'aquell monstre i de tots els anteriors.