Sant Joan

- Raquel! Raquel, desperta!! Què em sents? – cridava Núria, nerviosa i sufocada, a uns tres metres de les onades que volien vèncer l’arena i pareixia que no se’n sortien.
Raquel no contestava. Estava tombada a terra, en forma de creu, rendida per l’energia i la festa que acabava de finalitzar feia tant sols unes poques hores. Però no es movia. Aleshores un noi força alt, ros i amb ulls color ametlla va córrer on estava Raquel i li va llençar el poal d’aigua freda que tenia preparat. Durant dos segons esdevingué un silenci terrorífic i Núria i el noi, que també estava amb elles durant tot el sopar i foguera de la nit anterior, es van mirar espantats. La Raquel havia perdut el control i no sabien quan d’alcohol estava ingerit en el seu cos, però Marc, el noi, de seguida va buscar les claus del seu Xsara Picasso i es va apropar fins que l’arena li va impedir seguir. En un minut ja es trobava de nou amb Núria, ella agafant dels peus i ell dels muscles a Raquel, en un minut ja estaven tots tres en el cotxe, Raquel mig morta als seients de darrere.
En un obrir i tancar d’ulls estaven davant la porta de l’hospital. Una infermera amb cabells arrissats els va ajudar a asseure-la a una cadira de rodes. La traslladaren a una habitació de la primera planta. L’infermera de cabells arrissats i dos infermers més van col•locar a Raquel en una llitera. Un cop preparada la respiració artificial li van fer diverses proves: anàlisi d’orina, de sang i Marta, l’infermera de cabells arrissats, li va amanir el suro en el goter que passaria a la seua sang amb una mena d’agulla que es trobava a la part de dintre del colze.
-Quin és el seu estat?- li va preguntar Núria, espantada.
- Està molt marejada a causa de la sèrie de combinats i cerveses que va beure ahir. Podria haver-hi sigut molt pitjor.
Els dos joves es van mirar i van sospirar al uníson. Raquel no tenia responsabilitat per a controlar-se quan bevia i tampoc es preocupava molt per com podia acabar. Però els seus amics sí. Els pares de l’hospitalitzada estaven de viatge de feina i ningú sabia quan tornarien i des d’aleshores la seua millor amiga, Núria i el seu xicot, Marc, eren les persones que s’encarregaven de que estigués com si els pares no se’n hagueren anat. Ells s’imaginaven que la noia acabaria així, desfeta, com altres nits de Sant Joan anteriors. Però creien que, estant els seus pares fora, tindria més senderi.
Quan van vore que Marta sortia de l’habitació, Núria va anar a la llitera on estava Raquel i li va acaronar els cabells i la cara mentre xiuxiuejava:
- No saps com de greu em sap que estigues aquí, però mai aprendràs... o durant molts anys et costarà aprendre que no s’ha de esglaiar d’aquesta manera a la gent que tens al teu voltant. A més, si arribes a anar amb una altra colla on no estiguéssim el meu nuvi o jo, ja estaries ben apanyada. Tinc ganes de que despertes per abraçar-te ben fortament. – després es va dirigir a Marc i li digué:
-Anem al bany?- va picar l’ullet.
- Ehm... – ell envermellia per moments. – La deixem sola?
- No et preocupis. Estarà bé.
Quatre passes i ja estaven als privats de l’habitació. Els seus cors acceleraven per moments i cadascun mirava l’altre amb una mescla de sorpresa i passió. Van bloquejar la porta. Ell la va abraçar fins que els seus cossos van tocar-se. Li va petonejar el coll. Petons petits, però intensos. Ella ja tenia la mà dreta a l’abdomen de Marc, i l’esquerra buscant-li l’entrecama i donant-li plaer. Ni cinc minuts van passar quan es van despullar els dos i ja estaven fent-ho. Raquel, dormida, podia sentir les respiracions accelerades de tots dos. Feien l’amor, feia molt de temps que no ho havien fet i estaven disfrutant-ho. Van perdre la noció del temps. Es van dutxar i es van dormir.
Serien les huit del matí quan van sentir que algú obria la porta. Era Marta que li portava el desdejuni a Raquel. El menú normal d’hospitals: una tassa de llet amb tres galetes. La parelleta es va aixecar i van ajudar a Marta a dur la bandeja fins on estava la seua amiga. Ella es va despertar i va mig obrir els ulls. No tenia gaire gana, però havia de menjar perquè la última cosa que havia ingerit era un dels combinats amb més alcohol dels que coneixia. L’infermera amb cabells arrissats li va llevar la respiració artificial. Els seus amics se la miraven. S’ho va menjar tot sense problemes i després va somriure lleugerament al vore que els seus amics estaven al seu costat.
Però sobtadament alguna cosa funcionava malament. La Raquel estava desperta però tenia la mirada a l’infinit i el seu rostre es va entristir. Era molt estrany, tant que la Núria la va abraçar per darrere i després li va posar una mà al front.
- Cari, avisa una infermera. Esta calor no és gens normal. – li va avisar a Marc. I en un obrir i tancar d’ulls va tornar a entrar-hi amb la Marta.
-Mare de déu! Deixeu-me que li prenga la temperatura. No vull pensar que sigui més perillós que la febra. Per si les mosques li farem totes les proves possibles per a assegurar-nos que el seu sistema circulatori no s’hagi vist afectat. Podeu esperar a fora, sisplau?
Els dos joves van eixir de l’habitació i van anar a la cafeteria. Ella es va demanar un batut de vainilla i ell un cafè del temps. Els dos estaven entristits, buits i sense ganes de res. Ella estava més furiosa i Marc va veure que li queia una llàgrima dels ulls. La va envoltar amb els braços, va acariciar-li els cabells i li va fer un petó. No era fàcil tenir una amiga en eixe estat i no deixar sortir els sentiments.
A la paret esquerra de la cafeteria hi havia un cartell que anunciava l’estrena de l’obra de teatre La casa de Bernarda Alba i va observar que es tractava d’un lloc que es trobava a uns 10 minuts de l’hospital.
- Núria, mira. La pròxima actuació és d’aquí una hora. Et ve de gust anar-hi?
- Però tu no tens cap o què?! – va exclamar , enfurismada i rabiosa. – No veus que Raquel està malament? No veus que no és un simple mareig el que té? Com vols que ens n’anem com si res? Ai Marc, de vegades penso que no tens senderi! – Va acabar la última frase amb les galtes mullades causa de la pluja dels seus ulls. Marc va canviar totalment l’expressió de la cara, estava més serio que mai. Va haver un minut de silenci i després, amb un volum de veu normal, digué:
-Núria, és clar que sé amb quina situació està Raquel. Sé que estàs patint molt i jo també ho estic fent. Però aquí al hospital tampoc podem fer res fins que no acaben de fer-li les proves. – li va agafar de la cintura amb la mà dreta.- i seria millor que ens divertim, així el patiment no serà tant greu. Si Raquel necessita alguna cosa de nosaltres segur que ens trucarà. I ella també voldria que anéssim al teatre, en esta situació.
Ella sabia que el seu nuvi tenia raó. Es va torcar les llàgrimes i es van fer una abraçada.
En un quart d’hora ja havien comprat les entrades i estaven asseguts a la tercera filera. Núria va reconèixer que era bona la idea que havia tingut Marc. I ell sabia de sobres que a la seua xicota li encantava el teatre.
Va passar una hora i van fer un petit descans. Núria es va donar compte de què li vibrava el mòbil i el va agafar. Després d’estar deu minuts parlant, Marc li va preguntar:
- Qui era?
- Era Marta, la infermera. M’ha comunicat que ja li han acabat de fer totes les proves a Raquel. La cosa no pareix tant lleu com semblava. Té problemes cardiovasculars.
El seu nuvi la mirava amb cara de sorpresa i frustament. No sabia com reaccionar. Es va arrimar a ella i la va abraçar. Es van estar així durant dos, tres minuts llargs. Ella sentia com les polsacions del seu cor anaven a mil per hora; estava tant nerviós o més que ella.
No van acabar de veure La casa de Bernarda Alba. Tampoc van tornar a l’hospital, sinó que van decidir fer un passeig. En estos moments es necessitaven l’u a l’altre més que mai. Ell va decidir portar-la a un lloc extraordinàriament bonic a uns 17 Km de la ciutat. Ell va agafar el seu cotxe i a la una i mitja del migdia es trobaven envoltats pels frondosos boscos i preciosos paisatges de la Serra d’Espadà. Ell sabia que El Canto del Loco era un dels grups preferits d’ella i va fer sonar el tema La suerte de mi vida que tenia gravat al mòbil. Era un moment indescriptible per a Núria. Va girar el cap a dreta i esquerra i al observar la llacuna d’uns dotze metres d’ampla i prou fonda amb les roques prou resistents per poder cabussar-se el seu somriure no va poder resistir-se a aparèixer i va abraçar fortament a Marc. Van agafar la roba de bany i dues tovalloles del Xsara Picasso i en un obrir i tancar d’ulls ja estaven a l’aigua, abraçats, mentre l’armonia de les cançons romàntiques que sonaven a la ràdio feien que Núria es sentira privilegiada per uns moments.
Es van fer les dos i mitja. Per sort Marc havia amanit previsions als seu cotxe. Entre els dos van col•locar un mantell de punt de creu damunt les roques i ell va treure del seu cotxe dues fiambreres, dos botelles d’aigua de litre, dos paquets de sandvitxos i coca de tomaca. La seua núvia es va sorprendre molt de tant d’aliment; ella tenia pensat fer-se un entrepà quan arribaren a l’hospital.

Mentre menjaven ella mirava al seu xicot amb un somriure durant gairebé tot el dinar. No calien paraules per saber que ella pensava que conèixer el Marc era la millor cosa que li podria haver passat. Faltava poc per a que fera un any des d’aquell “vols sortir amb mi?” que se li va passar pel cap a ella quan tots dos estaven engronsant-se als (engroçadors) que hi havien a un preciós jardí a prop de sa casa. En aquell moment a ell li va sorprendre la pregunta, ho va pensar uns moments i després li va dir un sí tant fort que tota la gent que hi havia allí va girar-se per veure què passava. I Núria i Marc es van posar vermells i van somriure.
Quan van acabar de dinar eren les quatre i mitja de la tarda. Van netejar les sobres i van replegar el tapet. Van decidir canviar-se i anar a vore la Raquel, ara que estaven més calmats. Serien les cinc i quart quan van aplegar a l’habitació on estava ingresada la seua amiga, però van observar que un parell d’infermeres estaven amb ella i aleshores van esperar a fora. Tenien moltísimes ganes de parlar i d’abraçar-la i sobre tot, de què sortís d’aquell infern. Ho desitjaven amb totes les seues forces i eren conscients de que el temps seria qui ho decidira. Estaven asseguts a les cadires de una de les sales d’espera, a poc més de deu metres d’on estava la Raquel. Al cap de cinc minuts Marta va sortir de l’habitació i es va dirigir cap a ells. Marc va aixecar-se de la cadira com si aquesta tingués punxes i Núria mirava l’infermera amb una mescla de nerviosisme i desesperació.
- Sent comunicar-vos que la vostra amiga ha de quedar-se durant un llarg temps. Li hem diagnosticat alcoholisme i hepatitis c. No sabeu com de greu em sap.
Els dos nois van mirar a Marta amb una mescla de tendresa i nerviosisme. Després es van mirar els dos als ulls. Ell li va acariciar el coll amb una mà i després li va fer un petó a la galta. Després van decidir anar a fer un volt i van provar de ordenar-se els pensaments i decidir que era el millor que podrien fer.