Sant Joan del Gali, en el camí del Lluçanès

La temperatura exterior - segons el termòmetre del vehicle - era de -3 graus, quan arribàvem pel camí de terra davant mateix d'aquesta encisadora ermita, que hom pot veure des de la C-25. Deixava el motor en marxa per tal que el sistema de calefacció anés mantenint una mínima temperatura de confort, i un cop ens posàvem, bufandes, passamuntanyes, guants, gorres de llana, anoracs,... baixàvem a recollir imatges d'aquest paratge gebrat que podria figurar amb tots els honors en els millors catàlegs de postals nadalenques.

Havíem sortit de Sabadell a les 7,00; en aquesta ocasió el lloc de trobada era davant l'antiga acadèmia i caserna de la Guardia Civil, que des de feia anys, sense cap utilitat per a ningú, ocupava un espai vital per al desenvolupament de la co-capital del Vallès Occidental.

No fèiem cas de les catastrofistiques prediccions meteorològiques del Servei Barceloní del temps, - ells en deien Servei Català -, com del Parlament, la Generalitat, i la major part d'institucions i organismes, que a major glòria dels barcelonins consumíem quasi en un 100% els recursos econòmics de tot el Principat. Dúiem roba d'abric, paraigües, capellines,.... i sobretot , com sempre , les nostres màquines de retratar; tenim assumit que dissortadament anem fem la crònica d'un passat esplendorós, que desapareix ràpidament davant la indiferència quan no l'acció culpable dels nostres responsables polítics i de la ciutadania en general.

l'antiga quadra de Sant Joan, dita avui del Galí per la casa propera d'aquest nom, formà històricament part de les Quadres Unides [ amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta ] fins l'any 1.770 en que s'uní al municipi de Sentfores, d'ença de 1.931 pertany - uns diuen per fusió i altres per absorció - al terme de Vic.

D'aquesta ermita i del cementiri annex, situats prop de la riera coneguda en el període de la dominació romana com *de Rivo Meritabile*, i més tard com de Sant Joan, se'n té constància escrita almenys des de 1.003, fou transformada al llarg del segle XVII, per atendre adequadament les necessitats de la parròquia. Avui la proximitat de la masia del Galí constitueix una clara garantia de continuïtat i un veritable aturador davant l'espoli sistemàtic del nostre patrimoni històric i cultural.

Sentint cruixir sota els nostres peus l'herba gelada, envoltats d'un silenci quasi reverencial, quan passaven pocs minuts de les 8,00 del mati del dissabte 29 de novembre de 2.008, el Feliu Añaños i Masllovet, l'Antoni Uriz i l'Antonio Mora Vergés, recollíem imatges d'aquest indret ple d'encís; el fred intens no aturarà la nostra tasca ; hem però de continuar el nostre viatge que ens portarà una vegada més al Lluçanès.

Tenim tics catalans, la puntualitat, la flema, el fet mateix de dur a terme les nostres sortides amb independència de l'estat del temps ,... , que passen per ser anglesos només perquè els hi vàrem ensenyar mentre els acollíem com aliats, a la guerra de 1.714 que marcarà la nostra dissort, i avergonyirà eternament al bon poble anglès, que rebrà com a pagament de la seva acció traïdora, no 30 monedes de plata, sinó un penyal ple de mones.

Ens espera un mati pel Lluçanès; hem viscut un moment inoblidable en la contemplació en dejú de Sant Joan del Galí, abans de Riuprimer.

Us recomanen molt amics lectors aturar-vos en aquest punt quan feu via per aquesta Catalunya interior, tant i tant desconeguda.

© Antonio Mora Vergés