Sang innocent

TORNO DE L'ALTA NIT, EN TEMPS DE GUERRA
El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.
Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d'arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d'un bes o el d'una mà que un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.
I, tot d'una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum
nova.
Brolladors de música s'aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s'estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l'últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l'Est i l'Oest...
Agustí Bartra, L’arbre de Foc

28 de juny de 1939
Aquella tarda el sol cremava penetrant en els racons més petits, escalfant cadascun dels sospirs del meu alè, que s’escapaven amb el pes d’una impotència esfereïdora. Sabia del cert que l’Elisabet s’escapava del meu abast. Tantes nits perdudes, tantes carícies en va que ara havien de raure en la meva memòria. Ell ja ho havia decidit. Havia triat pera la seva filla un jove nacionalista que formava part de l’exèrcit. Descartava l’opció de posar-la en mans de l’escòria, del fill d’un terrible roig, un assassí, un ateu, un criminal, que no mereixia res i que subsistia, segons ell, per pura caritat pública. Amb aquestes paraules me la prengueren dels braços. Aleshores jo encara no sabia que no seria l’última cosa que em robarien. Ningú imaginava que aquell havia estat l’últim jorn que l’hauria pogut veure. Ningú hagués pogut creure, aquella tarda de sol punyent, que estàvem a punt de passar la porta de les tenebres i entrar a la foscor més profunda.

30 de juliol de 1936
L’olor del blat em transportava al costat de la llar de foc, sentint la veu de la meva àvia explicant-me històries, assaborint aquell pa tendre acabat de fer que compràvem a baix a la plaça amb un raig d’oli per sobre. Malauradament però, això ara semblava quedar molt lluny. Viatjàvem a França, on el meu pare m’havia manat amagar-me, dins un camió acompanyat de vint nois més de la meva edat que jeien damunt el forment. Jo vaig romandre dret, estupefacte durant tot el trajecte. Qui sap si el tornaria a veure el pare. Ell ja m’ho havia dit que no, que no el cerqués, que no malgastés esperances. Vam parar en un poblet més aviat petit, de quatre cases. Tenia una placeta amb una font d’on brollava una aigua clara i transparent. M’hi vaig acostar per veure’n un raig. Vaig pensar que allà no corria perill. No sabia que m’equivocava.

3 de març de 1937
Ens van atrapar a tots i ens ficaren dins un tren de bestiar. Allà dins el temor ens silenciava a tots. Cap dels meus companys s’atrevia a dir un sol mot. La por barrava les nostres boques i la quietud amarga era l’única companyia de viatge. Tenia por. Por de morir, por de viure. Tot d’una el tren parà i pel finestró de pam poguérem reconèixer la paraula Estación de Toledo. Pocs imaginàvem que passaríem a ser membres de les tropes del General Moscardó i que li rendiríem obediència fins al final de tot aquell infern que principiava.

24 d’octubre de 1938
Ens van despertar a cops de peu: “¡Levanta escória! Levanta!”. Érem més de 150 republicans vestits sota l’uniforme nacionalista. Les nostres consciències però, continuaven essent roges, roges com la sang que degotà al camp de batalla de tots els innocents que afusellàrem, no per voluntat sinó per imposició, per sobreviure. Un grup de republicans havia intentat assaltar el Castell d’Alcázar i la nostra missió era matar-los a tots, sense pietat. Prenguérem els fusells i sortírem a fora. Vaig començar a disparar, aniquilant amb cada tret una vida i una part del meu pensar, de la meva lluita, de la lluita del meu pare. Quan de sobte el vaig veure a ell, amb un fusell entre les mans disparant, xisclant paraules d’odi, trobant el gust al crim. No m’ho vaig pensar gens. Simplement vaig disparar. No sé si per inèrcia o per intenció. Mai més, des de llavors, vaig poder aclucar l’ull. Aquell so inaudible profanava els meus somnis i em visitava nit rere nit.

Toledo, 3 d’abril de 1939
Estimada Elisabet,
La pena m’abasta, la culpabilitat em persegueix durant les fredes nits i em pren les forces. He vist el sofriment, l’he viscut, he robat vides per protegir la meva, per esperança a tornar-te a veure.
Quelcom dins meu em diu que ets on et vaig deixar, però alguna cosa acompanya aquest pressentiment i m’allunya de tu.
No em queden paraules per dir-te el que t’he robat, encara que sé que la flama que crema dins teu no li pertanyia a ell sinó a mi. Però tot i sabent que jo tenia el teu cor no podia suportar que ell es quedés amb tota la resta.
No puc ara tornar com el vent que s’ha endut les fulles, els records i que bufa altra vegada ignorant el passat. No em resta valor ni valentia per afrontar els meus actes.
Malgrat tot sé que un dia en l’infinit podrem continuar amb aquell foc que un dia l’aire ens va apagar. Mentrestant jo rauré allà, anhelant la teva presència.
Jofre


Camí final. Juny de 1939.
L’infern s’acabava sota els meus passos que caminaven sense destí, perduts sense saber quina direcció prendre. En Ian ja no hi era i jo tampoc hi volia ser. Els remordiments m’impedien continuar. Em vaig asseure damunt una roca, desestimant la possibilitat de retre a casa, de retrobar l’Elisabet. La consciència em pesava més que no pas el farcell que duia a l’esquena i no podia més que consumir-me en la memòria d’haver-lo disparat.
La manca d’agonia em va fer romandre allà ajagut tot observant la llum roja de la posta de sol que m’enlluernava. Roja com el pare i com jo, com els companys que mai més tornaria a veure, que s’asseien damunt del forment mentre jo romania dret i disparaven titllats d’escòria als que eren de la seva mateixa sang, una sang que clamant llibertat es glaçava entre els brins de gespa i es fonia en un riu d’aigües innocents.