Un reset pels somnis

Acosto la mà exhausta al ratolí i l'índex clica inconscientment el botó esquerre. Davant meu una pantalla negra, amb unes lletres blanques que apareixen intermitenment: su equipo no responde.
Una d'aquelles estranyes sensacions de desesperació i desconcert s'apodera de mi i s'infiltra a la sang com un virus internàutic. Probablement això és el que li passa al meu ordinador. Decideixo aixecar-me i buscar algun passatemps. Sense adonar-me'n agafo el mòbil, el miro i li repasso tota la memòria per conèixer-lo més a fons. Som inseparables. De tant en tant, tot passejant per les rambles interminables d'octubre, oloro l'aire i escolto les melodies del vent amb el so crispat de les fulles que s'esclafen sota cadascuna de les meves passes. Aleshores viatjo a móns llunyans, més enllà dels somnis i de sobte ja no sento el remor de la multitud ni el brogit de les rodes sobre l'asfalt. Estic dins un món d'ales i foc. L'aire arrossega aromes de pluja i suspirs i només se sent respirar al silenci.
De sobte tot es dissol. M'he ficat la mà a la butxaca per assegurar-me que continuava essent allà, l'he mirat i he vist que no havia rebut cap missatge nou. És en moments com aquests que em desapareixen les ales i caic altra vegada a la realitat on convivim tots dos.
M'estiro sobre el llit i segueixo el caçasomnis que penja del sostre i que dóna voltes, en silenci. L'ordinador amaga secrets punyents que he ignorat fins ara. És una caixa complexa d'enigmes perversos i cercles tancats. És possible que s'hagi entossudit en no funcionar per alguna raó concreta i per això ha obert les portes al rival principal. No entenc massa què li passa, mai m'ha explicat com se sent i ara ni tan sols obra la boca. Començo a estar preocupada per ell. La nostra relació es limita a la cita indiscutible de cada vespre: parlem, discutim i aleshores navego per tots els racons possibles. Però avui està molt estrany, no havia reaccionat mai així. De vegades li costava una mica pronunciar el primer mot i establir una conversa consistent que no arribaria a la seva fi fins nit enllà, intentant trobar les últimes paraules que semblaven no arribar mai. Dues hores d'acomiadament i finalment un sol botó: power off.
El caçasomnis encara dóna voltes però les pestanyes s'han cansat de resseguir-les. Una melodia desconeguda s'escola pels auriculars i es submergeix dins meu, ressonant amb el timpà com una ploma rosant-me la pell. Tinc els ulls clucs però puc entreveure la llum de l'aparell: low battery.
La música deixa de sonar i torno a caure on era al principi. M'abrigo fins més amunt del nas per protegir-me del món que m'envolta. Voldria sentir música sense altaveus, tan sols tancar els ulls i deixar volar corxeres però sé que si ho provés no sonaria res. Agafo el comandament a distància de la mini cadena : play. El sostre es converteix en un cel i la meva aura en un mantell mut. Floto. Floto per camins i terres desconegudes. Arbres que abracen l'aire, flors dibuixant danses de nèctar en el vent i espurnes que s'escapen del vol de les nimfes. La musa del gènesi em crida des de l'altra banda. Té els llavis carmesins, la pell blanca i una figura indefinida per una tela blanca onejant. Els peus nus i les mans gèlides. Els cabells es confónen amb la nit i la mirada se'm clava com un cristall al pit. Si ara ho deixés tot enrere i li prengués la mà només em quedaria amb això, amb ella, les nimfles, el nèctar i els arbres.
Al fons es dibuixa la silueta d'una paraula intermitentment mirallant-se a les gotes que cauen del cel. Miralls de pluja que reflecteixen les vuit lletres finals: GAME OVER.

Descobreixo que la meva vida és, en el fons, un hardware de configuració ignorada. Hi he donat moltes voltes, una darrere l'altre. Decideixo evocar la musa del meu somni. Ella és l'alfa dels meus records, de tot el que guardo dins la memòria i que de tant en tant asseguro en un cd-rom. Vull tornar al principi.

Abandono damunt la taula un disquet, un mòbil, un xip i un manual d'instruccions virtual. Per volar de nit no els necessito. Premo el botó ON i engego el monitor, aquest cop per última vegada. Un caçasomnis com a salvapantalles, esboçant cercles viciosos de tirabuixons d'aigua entre les flames.

Acosto la mà al ratolí i premo el botó esquerre. El meu món queda novament configurat i prèn un nou rumb, lluny de la fortalesa digital que m'havia envoltat fins aleshores.

Davant meu un fons negre i unes lletres blanques apareixent de manera intermitent: RESET. START AGAIN AND GO ON.

D'entre els vels de la mort d'un món neixia un cercador on-line de nous camins per recórrer. L'era digital es rendia vençuda als peus dels somnis.