Salmòdia

Potser la culpa és del pedrís de mil estones
o del parrús arnat de la tia Enriqueta,
potser la culpa és d'una cotorra andalusa
o d'un ànec que no es calça ni sabatilles,
de la forma desengreixada d'una hòstia
estampada a destemps a aquella galta
o del gust que té una lletra mal llegida
en la boca d'un demiürg de pacotilla,
però el món no giravolta tal com creiem
i és penja d'una branca rebregada
com un préssec que és a punt de mossegada,
un testicle que no rutlla ni copula,
la paraula de la mosca collonera
que no espanta ni al ase d'en Turmeda
o la gota que omple el got que no te espera.
I així 'nem,
rodolant pendent avall de la galeta
que ens clavaren quan menys ens ho esperàvem,
recomptant la dimensió que sens amaga
entre boires que són signes del calvari,
oblidant que no hi ha res que no es mesuri,
mesurant les cantonades sense veure
si darrere un angle mort esmola l'eina,
xerrotejant com pregadéu ja sense la testa
mentre ens ho fem amb la veïna xafardera,
i, emmerdissant-nos en el fang de la peresa,
l'aigua mateixa fins al coll enfarcellant-nos,
sense més ganes ja que l'ànsia del eructe,
obrim els llavis de la vulva de la terra
i hi entaforo el membre flàccid, que tinc pressa.