Les vacances de Sant Nicolau

Sant Nicolau es caragola la barba,
pensativament,
mentre mira les corbes sumptuoses d'una banyista
en pilota picada.
Els anys han passat i no hi ha lloc on amagar-se
monologa interiorment com fan els vells
(els ancians, es diu, i es repeteix).

Es mira el melic, coronat de pèls entortolligats,
i amb la ma dreta s'estira el penis flàccid,
descomunal.

Sant Nicolau està avorrit de segles de recompondre nens esquarterats,
sense poder anar a fer ni una maleïda cervesa.
Em retiro a Mallorca
(que per alguna cosa tot déu el creu nòrdic,
ell que va néixer a Anatolia i no ha trepitjat la refotuda neu en sa vida).

Ara mira com degoten les perles salades de mar
del borrissol espès de la vikinga,
i per un instant recorda el txip-txap insistent de la sang
a dins del cap quan va entrar a casa el carnisser.
De la carn tendra menjaré que fa set anys és al saler.
Encara riu quan pensa en la cara
del trinxeraire amb el trinxant a la mà i els ulls
encesos.

Hauria volgut fer tantes coses,
però no li queda esma
ni per quaresma
i res millor que unes vacances torrant-se
entre valquíries.

Després, quan amb el penis a punt de caramel
esquinça la vagina d'una rossa
entrada en carns
pensa que potser allargarà les vacances
un mica més del previst:
Cinc-cents anys li sonen a poc.