ROSTIDA

Un relat de: ANNABARNA
Ben aviat vaig saber que això de l’aprenentatge no té una sola direcció.
De fet qui pren la docència com un camí de sentit únic es perd tants altres camins que per mi no val la pena fer el viatge. Bé, hi ha moltes maneres de viatjar, que cadascú esculli la seva.

L’exercici era senzill.
Classe de psicomotricitat de nens i nenes de 5 anys. La premisa: moveu-vos per l’espai imitant un animal; el moviment, el so, el gest, el seu posat.

Ràpidament el gimnàs es va omplir de gats i gossos disfressats de nens caminant de quatre grapes i escridassant bub-bubs i mèu-mèus.

Sobre les colxonetes quatre lleons s’aferrissaven en una baralla, tant que vam haver de moderar el paper i llepar les ferides del petit de la manada.

Unes granotes saltaven rialleres des dels bancs de fusta. Sí, aquells bancs que encara es troben en tots els gimnasos de les escoles i que aguanten estoicament els cops, els salts i que si alguna vegada us han caigut a sobre, podreu comprovar el pes dels seus anys.

Prop de les espatlleres, hi havia tres princeses que els hi costava deixar la seva posició aristocràtica i convertir-se en vulgars animals. Després de recordar-los la premisa de l’activitat, les princeses van decidir ser gates estirades i presuntuoses per no deixar del tot aquell aire d’autosuficiència.

Una serp s’arrossegava pel gimnàs. Solia anar sol en el seu paper d’humà. Ben aviat es va cansar i es va quedar estirat bocaterrossa jugant amb una pedreta. Creant , inventant i construint el seu món imaginari que tenia normalment la porta tancada.

M’agrada mirar els nens i nenes sense intervenir. Observar-los sense que vegin que els estàs mirant. Perquè hi pots descobrir un munt de coses. Una mirada,una paraula, un posat, un gest. Una mirada dependent que controla al controlador per no sentir-se descontrolat, una paraula que demana ajuda tímidament, un posat altiu del que lidera el grup, un gest tímid i ràpid d’aquell que cerca el contacte de l’altre que mira secretament.

I allà, observant el bestiari, els meus ulls es detenenen en el Pol. Enmig del gimnàs. Palplantat, ben dret. Té el cos rígid, una mà al cap i d’aquesta mà el dit índex apunta al sostre, com si fos una antena. I gira sobre ell mateix, de manera contínua.
Me’l miro i penso.
Me’l miro i no li trobo el paper enlloc. I ell continua girant.
Me’l miro preocupada perquè amb tantes voltes, caigui marejat.
Desvio la mirada i li comento a l’altre mestra que està amb mi:
-Tu has vist el Pol? Què està fent?
I comencem a fer hipótesis del què fa.
-Vols dir que ha entès l’exercici? I això que fa sortir del cap que se suposa què és , una antena? Potser fa de marcià? Ai noia, mira que hi ha nens ben estranys…

Intervenim. Per curiositat i perquè el Pol comença a fer cara de marejat.
-Pol!
-Pol!!! El Pol està tan immers en el seu paper que ni tan sols escolta.
-Pol, para un moment!
Res, no hi ha manera.
Ens hi acostem i el cridem buscant la seva mirada.
Per fi s’atura.
-Pol, què fas? Que no has escoltat l’exercici? No veus els teus companys? No havies de ser un marcià, era un animal el que havies de fer.
-Pol, afegeix l’altre mestra, per què expliquem les coses? No, si és que parlem per les parets…
El Pol ara ja ens mira. Ell ens ha estat escoltant però encara no l’hem deixat contestar.
Callo.
El Pol està enfadat.
-És un animal el que estic fent! , contesta enrabiat. Jo faig el que m’heu dit!
I es torna a posar en el paper: mà al cap, índex assenyalant al cel i voltes incessants sobre ell mateix. Mireu, sóc un pollastre!
M’estranyo.
-Un pollastre, Pol?
-Pol, un pollastre no fa això. Tu creus que fan això? Pots fer de pollastre posant les mans com si fossin unes ales, passejant tot tibat, fent un gran quiquiriquic per despertar a tothom…
El Pol continua girant. I al ritme del moviment obre la boca i només diu una frase. Senzilla i contundent que deixa en evidència les nostres ments estereotipades i pobres de creativitat.
-Mireu-me bé… , sóc un pollastre a l’ast!

Ben rostida vaig marxar a casa, dauradeta per tots costats i callada com el pollastre del Pol. Tot i que un quiquiriquic a l’orella potser m’hagués anat bé per despertar allò que no dorm en somnis, sinò que adormim estant desperts.


Relat basat en una anécdota real… els nens donen moltes històries!

Comentaris

  • DELICIÓS[Ofensiu]
    egnono | 26-11-2020 | Valoració: 10

    Bona tarda

    Des de la primera línea no he pogut evitar somriure. T´he imaginat feliç, sorpresa, gaudint del moment i de la teva passió.

    No canviïs mai per favor

    Arnau

  • Anaïs | 30-08-2013

    Hola, companya!
    Em col·loco al teu últim relat per demanar-te que miris al fòrum, ja que hi he deixat un comentari per tu i pel Davidiprou, organitzador de l'actual Minirepte.
    Et deixo l'enllaç perquè et sigui més còmode:
    Cap al comentari al fòrum
    Ah! I espero que aquest comentari no et faci deixar la intervenció en qualsevol dels reptes, eh?
    Un somriure,
    Anaïs

  • Coses de nens de ciutat[Ofensiu]
    Atlantis | 05-08-2013

    Un relat que m’ha atrapat, potser perquè també he treballat amb nens, i que m’ha deixat un ampla somriure al final. Hi ha nens de ciutat que només coneixen els pollastres ...a l’ast!!!!
    Molt divertit! És veritat que els nens donen moltes històries!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: