“Retrobaments.”

Cristina i jo no havíem tingut mai una bona relació quan érem petits. Malgrat ser germans, sempre ens barallàvem i ens dúiem com el gos i el gat. Ens discutíem per tot i eren molt poques les estones d’harmonia entre ambdós. Amb el pas del temps i la distància, la cosa ha canviat.
Avui hem quedat per a veure’ns. La trobo a faltar, com tantes vegades últimament. Encara que abans no sabés que significava estar separats, he aprés a enyorar. Sovint, no aprens fins que no t’hi trobes.
Abans de reunir-nos pesaré per la floristeria. Vull que vegi quant l’estimo i que, tot i la separació forçosa a la que estem abocats, penso en ella constantment. Després, quan estiguem junts, xerrarem una mica i ens riurem de les desavinences que teníem temps ençà. Ens explicarem com ens va, que fem, i aquestes trivialitats que sonen a música celestial quan les reps i les dónes amb sentiment.
Ara, no necessito estar amb ella per a sentir-la i poder-li dir el que penso. El grau de maduresa en la nostra relació ha assolit unes cotes on, tot i veure’ns poc, ens podem comunicar l’un amb l’altre sempre que vulguem. Tan sols cal pensar-hi, i ja hi ets. Per això, avui estic tan content. Perquè ens veurem altre cop i recordarem com vam ser, ens mostrarem tal com som i ens imaginarem com serem el dia de demà.
Al deixar-la, faré com sempre. Em donaré la volta per a resseguir el camí viscut amb les meves llàgrimes, veient com el petit ram de flors que li acabo de deixar comença a marcir-se al costat de la làpida on posa el seu nom.



"Que el meu cos no para de notar
que la teva ànima amb mi sempre està
i que mai de mi s’apartarà."
Que bonic,
Rosario Flores.