“Absències.”

El despertador sonà a les 7:30 del matí. El va programar a aquesta hora perquè havia quedat amb uns amics. Els diumenges acostumava a sortir amb bicicleta i quedava ben d’hora per a poder aprofitar la jornada. Altres ocupacions el requerien durant la resta del dia de descans i no desitjava retornar a casa massa tard. Aquell matí, però, no tocava posar-se el culot ni el casc perquè, a última hora, havia declinat fer-la. Allargà la mà i desconnectà el rellotge que sonava amb insistència. En comptes de llevar-se, preferí seguir dormint una mica més. “Quin gust”, fou l’últim pensament quan, altra volta, deixà que el ulls se li anessin tancant de mica en mica.
Al despertar-se per segona vegada, estigué una bona estona mirant al sostre. La claror primerenca s’escolava per la finestra que tenia les cortines recollides. La llum incrementava la blancor de les parets i dels llençols que havien quedat rebregats durant la nit. Estava sol. Amb el llit totalment per a ell, donà una volta sobre si mateix, col•locant-se just en el mig. Estirà els braços i les cames, adoptant la figura de vitruvi amb el cos. “Quin gust”, pensà mentre movia les extremitats en un continu moviment d’anades i vingudes. “Però quin gust”, seguí pensant insistentment.
Després d’estar una bona estona jugant a sobre dels llençols, s’incorporà i posà els dos peus a terra. Amb la parsimònia característica d’aquell que té tot el temps del món, romangué uns minuts gaudint de l’aspre tacte de la moqueta. Movent les cames, tal com fan els nens petits quan juguen desinteressadament, es donà un massatge en la planta dels peus amb els cercles que dibuixava al moure-les. “Quin gust” pensà, “Però quin gust”.
Després de mantenir una satisfactòria relació amb la moqueta durant una estona, s’aixecà i es tragué el pijama. No ho va fer de manera ortodoxa, si no que ho féu emulant a un streeper en plena actuació. Com si estigués davant d’una colla de dones en plena celebració de comiat de soltera, interpretà una provocadora coreografia improvisada per al moment. Al quedar-se nu, el pijama sortí disparat pels aires, impactant contra la paret mentre el tema “I’m too sexy” de Right Said Fred li ressonava dins del seu cap.
Amb les indecències que sa mare li havia concedit al descobert, es dirigí al lavabo. Encengué les llums, posà el tap de plàstic negre en el forat de l’eixidiu i obrí l’aixeta de l’aigua calenta per a que anés rajant. Mentre la banyera s’emplenava, observà l’endormiscat rostre que es reflectia en l’espill. Davant seu, uns exigus anys que començaven a denotar les evidències del pas del temps. Havia dormit més de l’habitual, però, tot i així, no eludia emmirallar la fatiga d’una dura setmana de feina. Quan s’estava grapejant la cara amb els tous dels dits, quelcom li cridà l’atenció. Li semblà escoltar un soroll i, impulsivament, tragué el cap per la porta. Després d’estar uns segons a l’expectativa pensà, “Falsa alarma, suposicions meves”.
L’aigua de la banyera ja tenia un nivell considerable i tancà l’aixeta abans de ficar-s’hi. Primer, un peu. “Quin gust”, pensà al percebre l’escalfor de l’aigua. Després, l’altre. “Però quin gust”, tornà a pensar amb els dos submergits. Poc a poc, es va asseure fins que l’aigua li arribà fins a l’alçada del pit. Amb el genolls recollits, adoptant una posició fetal, estirà els braços tant com pogué, introduint-los per sota de l’aigua com la resta del cos. “Quin gust”. La temperatura del cos li anà augmentant progressivament i s’anà acostumant als elevats graus del bany matutí. Per tal de seguir percebent l’escalfor de l’aigua en la pell, remenà els braços dins de la banyera. Quan més els movia, més escalfor notava. “Però quin gust”. Repetí aquest gest amb insistència fins que, passats uns minuts, s’acostumà a la temperatura de l’aigua.
Poc a poc, amb molta calma, es deixà caure cap a enrere fins que l’esquena li va reposar a l’interior de la banyera. “Quin gust”. Amb tot el cos submergit, estirà els peus tant com pogué i deixà el cap recolzat contra la paret. “Però quin gust”. Tancà els ulls i es deixà emportar per la situació, permetent que l’hipnotisme del moment s’apoderés d’ell. Absort i desconnectat, no podia eludir sentir-se satisfet, i així ho reflectia el subtil somriure que esplaiaven els seus llavis. “Quin gust”, “Però quin gust”.
De cop, com si alguna cosa li posés sobre avís, obrí els ulls i s’incorporà amb un gest ràpid. L’aigua s’agità de tal manera amb el canvi sobtat de posició que, com un terratrèmol esdevingut en alta mar, provocà un petit tsunami que colpejà repetides vegades les parets interiors de la banyera amb obstinació. Li semblava haver escoltat quelcom i es posà en guàrdia al instant. Durant l’estona que estigué a l’aguait, el compulsiu vaivé de l’aigua va anar decreixent fins que s’aturà per complet. “Falsa alarma” tornà a pensar, “Suposicions meves”. Es tornà a estirar i tancà els ulls. “Quin gust”, “Però quin gust”.
Quan la pell començava a adoptar una prominència i tendresa pròpies d’una pruna, s’incorporà i s’aixecà. Allargà la mà i agafà la tovallola que penjava de la paret. Primer un peu, després l’altre. Altre cop davant de del mirall, s’assecà el cos amb deteniment per a deixar-lo eixut. Sortí del lavabo i llançà la tovallola al sòl mentre tornava a escoltar “I’m too sexy” dins del seu cap. Obrí la porta de l’armari, fent uns ostensibles gests amb els malucs que repetí varies vegades. “Sexy, sexy” cantava mentalment mentre es movia amb sensualitat. Seleccionà la roba, es vestí i s’apropà a la finestra.
A aquella hora, les deu del matí, el poble ja feia estona que s’havia llevat. Malgrat que els carrers començaven a estar farcits de gent que anava a comprar el pa o tornava de buscar el diari, els voltants de casa seva estaven en calma; no s’escoltava ni un sol soroll. Vivia a les afores de la vila i la calma era absoluta. Obrí la finestra i escoltà la quietud del carrer encara endormiscat. “Quin gust”, pensà. Estava acostumat al tragí i l’activitat desenfrenada del centre del poble i, a aquelles hores, la serenor de la zona on residia era una benedicció. Un ocell trencà el silenci, concedint una mica d’interpretació harmoniosa a la vacuïtat simfònica del diumenge al matí. “Però quin gust”, tornà a pensar quan, sobtadament, li semblà escoltar quelcom i es posà altre cop en guàrdia. Es quedà uns segons palplantat al costat de la finestra amb els sentits alertats. Uns segons en tensió i: “Falsa alarma. Ha estat una suposició meva”, deduí.
L’estómac li féu un reclam i sortí de l’habitació. Darrera seu: el pijama i la tovallola descansaven al terra, l’aigua de la banyera ja s’havia refredat i la finestra va quedar oberta per a que l’habitació es ventilés.
Quan va entrar a la cuina agafà la llet, el cacau, el sucre i les magdalenes per a preparar-se l’esmorzar. Omplí una tassa gran amb llet fins a dalt i l’escalfà al microones. Obrí la bossa de les magdalenes i ensumà l’interior; nova i per a estrenar. La frescor de la brioixeria li atordí desmesuradament, era un friqui de les magdalenes i no pogué evitar sentir-se desbordat. “Quin gust!” pensà deixant anar una onomatopeia exclamativa. “Mmmh!”. Tragué la tassa amb la llet calenta del microones i afegí el cacau i el sucre. Remenà una mica amb una cullera petita i la llepà al treure-la, notant l’escalfor de la llet que s’havia transmès al metall. “”Però quin gust”. Li semblà que algú corria per la planta de dalt i s’aturà de sobte. Posà altre cop l’atenció en guàrdia i es quedà immòbil per a reconèixer si realment havia escoltat moviment. Passats uns segons en els que romangué alerta, amb la cullerada agafada de la mà dreta i la tassa en l’esquerra, tornà a pensar que anava errat. “Falsa alarma, suposicions meves”. Amb els sentits posats novament sobre la bossa de les magdalenes, n’extragué una amb molta calma. Se la mirà una estona, com si estigués flirtejant amb ella, mantenint una relació amorosa entre ambdós. Tova, tendra i fresca, com mai cap altra magdalena li havia semblat, s’imbuí del moment i se li començaren a humitejar els ulls. Li tragué el paper amb tota la mansuetud del món, recreant-se en la seductora visió que contemplava bocabadat. Perplex i esmaperdut, la va trencar per la meitat i l’ensumà profundament. “Quin gust”, pensà al deixar anar una llàgrima furtiva que se li escolava per la galta. Mirà la magdalena i, poc a poc, se l’acosta a la boca. Obrí els llavis i la mossegà amb passió. “Però quin gust” tornà a pensar, quan altres llàgrimes decidiren prosseguir el fabulós èxode del plaer per el seu rostre commogut.
Sergi plorava de satisfacció. S’estava menjant la magdalena mentre la sucava dins de la tassa de llet amorosida amb cacau i sucre. La seva dona i els seus fills, sense despertar-lo, havien marxat abans que ell s’aixequés per a anar a casa de la sogra. Duia set anys casat i no se’n recordava de l’últim cop que estigué sol en diumenge. Assegut a la taula de la cuina, exultant d’emoció mentre es menjava la magdalena, gaudia d’un matí com ja no reconeixia que podien ésser: en calma, silenci i absoluta tranquil•litat. No se’n penedia d’haver apagat el despertador i d’haver-se absentat a la sortida amb bicicleta. No pensava en els amics que, en aquell moment, deurien d’estar suant la gota grossa mentre pujaven per algun corriol.
I es que, encara que sigui de tant en tant, la solitud és un reducte on també es pot aconseguir ser feliç.


“La solitud és molt bella, quan es té algú a qui dir-s’ho.”
Gustavo Adolfo Bécquer.