Retrobaments, confusions i rialles

Un relat de: Fifo

Un bon amic meu està de voluntari a un gran hospital fent la tasca d'acompanyar, donar conversa i altres tipus d'ajut a malalts i familiars quan aquestos ho demanen.

Explica casos prou dramàtics produïts o bé per la gravetat del malalt o bé per l'agreujament de les relacions entre aquest i els seus familiars, que moltes vegades han d'afrontar sols la malaltia. Però diu que sovint es produeixen situacions que fan que la seva tasca no sigui tan feixuga. Els tres exemples que em va contar així ho demostren.

El primer tracta d'una malalta que va ingressar en estat greu. El meu amic, des de la data de l'ingrés, passava cada dia per la seva habitació i s'oferia per fer-li companyia per si el marit volia descansar, encara que només fos per anar a fer un cafè. Ell no volia deixar mai a la seva dona, i per tant no acceptava l'ajut. No va sortir mai de l'habitació: allà dormia, menjava,… demostrant una gran dedicació i estimació envers la seva dona. Això va durar uns quants dies fins que la gravetat de la malaltia va poder amb la malalta. El mateix dia, el marit va anar a trobar al meu amic i li va demanar disculpes per la seva actitud una mica esquerpa. Li va explicar que ell i la seva dona s'havien separat feia trenta anys i que els dos havien refet la seva vida cadascú pel seu cantó. Malauradament, la dona havia enviduat feia dos anys. Ell s'havia assabentat de la situació de solitud de la seva ex dona i, amb la comprensió de la seva actual parella, no va dubtar gens a retrobar-se al cap del temps, encara que fos per pocs dies.

Un altre cas que m'explicava el meu amic va ser que una vegada, quan passava per davant d'una habitació, va veure un xicot que li va cridar l'atenció. Pentinava cresta groga i morada, portava "piercings" al nas, als llavis i a les orelles i tenia la cara plena de morats i els braços enguixats. Li va oferir un diari (per trencar el gel) i li va preguntar com s'havia produït les ferides. Ell va començar a explicar-li que havia estat en un accident. Tot seguit li va demanar si podia deixar-lo sol un moment doncs havia de fer unes necessitats. Desprès d'uns minuts, el voluntari va tornar a entrar a l'habitació i va quedar tot sorprès quan el "cresta" li va preguntar de sobte: "Escolti mestre, vostè que cony és, advocat o policia?". El meu amic encara riu quan recorda aquesta anècdota (ara, després de les explicacions degudes, son bons amics).

I l'últim cas tracta d'una de les visites que encara fa el meu amic. Es un malalt de diabetis, el Jaume, que ha sofert moltes complicacions. Té uns quaranta-cinc anys i, malgrat la seva situació, és molt animós. L'acompanya sempre el seu pare, un home de vuitanta-dos anys d'una vitalitat envejable i d'un sentit del humor que molts voldrien.
L'ultima visita que va estar amb ells al Jaume ja li havien tallat una cama i afrontava amb bastant serenor l'amputació de la segona, ja que els facultatius li havien dit que amb l'ajuda d'unes pròtesis es podria fer valer per ell mateix. Al cap d'uns dies es va repetir la visita i , efectivament, l'operació quirúrgica ja s'havia realitzat. El Jaume estava sol i molt eufòric perquè el seu pare havia anat a una sabateria a comprar-li unes sabates adequades a les seves noves cames. Al cap d'una estona va tornar el pare rient com un boig. "Sabeu que m'ha passat?", va dir, "doncs que quan he arribat a la sabateria la dependenta m'ha preguntat de quin model, color i número volia les sabates i jo he tret les pròtesis de la bossa de plàstic i les he deixat damunt del mostrador" deia amb posat entremaliat. "I què, i què pare?" preguntava el fill encuriosit. "Doncs que la dependenta s'ha desmaiat i ha caigut a terra". El fill encara reia mes fort que el pare; pare i fill feien comentaris sobre el fet i no podien parar de riure. El meu amic estava desconcertat i, davant d'una situació tan surrealista, va optar per participar a la gresca.
Es continuen veient i de quant en quant encara riuen recordant l'anècdota. Per cert, el Jaume ja camina.

Fifo

Comentaris

  • Gracies al amic Maurici[Ofensiu]
    Fifo | 30-07-2008

    Maurici tens raó, però la qüestió es que a mi aquestes histories m'agradaria mes contar-les que escriure ( ja saps que m'enrotllo amb facilitat), aleshores no i faltaria cap accent, ja ja ja, Gracies.

l´Autor

Foto de perfil de Fifo

Fifo

54 Relats

118 Comentaris

52915 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Naixcut el 1941 a Mas de Barberans (Mon tsià), he viscut quasi sempre a Bcn.
Graduat Social i Tecnic informatic des de 1968, estic gaudin d'un descans en el treball actiu, aprofitan-lo per escriure vivencies i sentiments en forma de relats i poemes.


fifoaika@gmail.com