Reset o supr.

Toc, toc... La melangia, vestida amb les seves millor robes, pica la porta. Amb despit et somriu i una vegada més et recorda que estàs sola. T'obsequia amb un glop d'aquella beguda nociva; quelcom capaç d'ometre la col·lecció de sentiments i emocions que en aquells moments viatgen per tot el teu cos danyant-te. Dubtes, tens por. A continuació, un flashback et mostra els instants on algú t'ha dit que no li importes, que no vals res, que ets...
Però no pots més; pause, o millor dit, reset, o supr., perquè no?
No sóc perfecte. M'equivoco, sí, cometo milers d'errors, tants, que fins i tot de vegades s'atropellen els uns amb els altres. Però a diferència de tu, extrec lliçons de totes aquestes vegades en les quals he errat. Amb elles aprenc i a la vegada, intento que no es repeteixin. La culpa i la pena les regalo a la primera paperera que em creuo pel camí, doncs ja en són unes quantes les vegades que m'he entrebancat, que he caigut, que m'he fet mal, però m'he tornat a aixecar. Per això, segueixo, camino endavant, lluito... Malgrat de vegades les ferides s'obren, supuren, s'infecten i el dubte reneix.
Però tot això ho puc fer perquè hi ha gent que em valora, que em permet equivocar-me, que em corregeix i m'aconsella; m'estima. Persones distintes però a la vegada idèntiques com gotes d'aigua, que veuen més enllà de si mateixes, que saben on recau l'essència de la vida i que a mi, personalment, m'aporten quelcom indefinible amb paraules: Felicitat.