Res no ha canviat

Avui i després de tant de temps encara em demano el perquè. I sí, sense adonar-te'n m'abraço al meu coixí i deixo caure aquelles llàgrimes que irradien dolor, tristesa, culpa... Però tu no te n'adones, lògic, perquè com m'has repetit moltes vegades "tens massa feina per pensar en aquestes tonteries".
Intento acceptar que aquesta és la situació, que el pas dels anys, el temps, posarà les seves coses en el seu ordre, o potser no i hauré d'acceptar per sempre que no formo part d'ell; que potser ens uneixen llaços sanguinis, però res més.
Avui, des de la meva habitació estant, contemplo la pluja. Observo cada gota com cau amb força i forma al sòl un bassal d'aigua. Els nens de la casa del davant juguen somrient sota la pluja tot saltant els bassals i trepitjant el fang que d'aquests es conforma. De sobte sento com de nou una llàgrima llisca per la meva galta. D'alguna manera em sento com aquest basal sobre el qual els menuts juguen.
Ja sé que és absurd, però he fet aquests quilòmetres, aquestes dues hores pèssimes de viatge per veure't a tu i al meu "nino"; el meu nebot. He cancel·lat les meves petites obligacions, he desfet plans amb les meves amigues... Perquè? Ho saps molt bé... Per venir i estar a prop teu. Sentir l'amor de germana, escoltar les primeres paraules de la boca d'en Miquel, observar el seu somriure encomanadís, la seva olor impel·lent..
Però de nou em negues el gaudi d'un sol instant d'aquests, ni un segon, ni tan sols una mil·lèsima d'aquest...
Avui de nou m'adono que encara m'hauré de conformar en observar-vos en la distància, malgrat el dolor que això em produeixi sigui pesarós.
Però ho sento, vull que sàpigues que els petits fonaments que he començat a edificar no els enderrocaré, doncs d'alguna manera és per ells que avui sóc aquí.