Res no està escrit

Un relat de: iong txon
.


De la llibertat de les persones




Fotografia de Luís González Montejano
http://www.luisgonzalezfoto.com/img/work/london/Amylookat.jpg







A través de la història, tant entre les persones religioses com entre els filòsofs i pensadors, s’han donat diferents visions sobre el tema del destí i la llibertat humana com a conceptes oposats.

Pot semblar a primera vista que si els partidaris de la predestinació tinguessin raó, la llibertat que podem gaudir la gent seria una llibertat de pa sucat amb oli, pràcticament inexistent. Per altra banda, si defensem la idea d’una llibertat total com una característica de l’ésser humà, el concepte del destí no hi tindria cabuda.

Suposo que ja es veu a venir que, com passa gairebé sempre, la realitat requereix matisos i es troba en algun punt intermedi d’equilibri entre aquests dos extrems.

Els termes determinisme, fat, predestinació; fins i tot la idea de karma en l’hinduisme, han estat formulats perquè realment hi ha alguna cosa observable i gairebé “verificable” en l’esdevenir de la vida de la gent i de la història.

Per mi el rerefons de tot això rau en l’existència real de la dimensió espiritual i en com aquesta dimensió invisible ens afecta. Però potser caldria explicar-ho millor amb exemples. El cert és que d’exemples o arguments a favor del poder del destí se’n poden trobar tants com es vulgui. També, de vegades, es tracta d'una manera d’enraonar, un mal ús del llenguatge. Per exemple, puc dir que no estava destinat a esdevenir un guitarrista virtuós perquè no tinc un talent innat per tocar la guitarra. Seria correcte afirmar que els esdeveniments de la història estaven predestinats perquè si haguéssim pogut conèixer amb prou detall tots els factors que van intervenir-hi, potser s’haurien pogut predir? O només es pot dir això dels fenòmens meteorològics i geològics? Podríem dir que l’hora del nostre traspàs “està escrita” perquè l’Ésser absolut i omniscient suposadament pot preveure una malaltia, un accident o un acte de violència? Sabem que la nostra pròpia conducta en un sentit o altre pot influir en aquestes coses.

Per això, en tot allò que depèn d’una conducta humana, la predestinació no pot ser absoluta per un cas en particular.

Per Déu, el nostre pare i mare celestial, la llibertat humana és inviolable. Ni Déu mateix no sap el futur quan les coses depenen de nosaltres. El llibre d’Els Principis Divins explica molt bé perquè a les Escriptures hi ha profecies duals. La passió de Jesucrist a la creu no estava escrita als estels la nit de Nadal, fa dos mil anys. Si la gent es mantenia en els seus pecats, segurament el desenllaç més tràgic seria inevitable, però si el poble responia amb humilitat a la crida de Joan el Baptista i es penedia, hi havia una possibilitat real que les coses sortissin bé. Llavors, no hauria calgut tal cosa com una Segona Vinguda del Messies, i les profecies del Senyor de la glòria s’haurien materialitzat en el temps de Jesucrist mateix. Amb tota seguretat, ens hauria deixat un model no només d'individu sinó familiar, tribal i nacional.

Amb una gran esperança i grans expectatives que sigui així, Déu envia el Messies al món per salvar la humanitat i restaurar la naturalesa humana original tot revertint les conseqüències de la caiguda. Tot depèn del nostre comportament, de l’acompliment de la nostra part de responsabilitat.

Directament lligat a la idea de la llibertat humana hi ha el concepte de responsabilitat. És evident que una persona té la possibilitat de complir o no complir una responsabilitat donada. Tots sabem que tenim un marge d’actuació que només depèn de nosaltres mateixos: del nostre esforç, de les nostres conviccions, els nostres sentiments, interessos o ideals, o simplement de la decisió presa en un moment donat d’una manera aparentment frívola, si es vol veure així.

També és cert però que tots estem condicionats per les nostres circumstàncies: el nostre cos, el nostre caràcter, el nostre llinatge, la nostra família, el lloc on hem nascut, l’entorn cultural, l’educació rebuda, les oportunitats, etc.

La majoria d’aquestes coses estan fora del nostre control. Jo diria en canvi que una part significativa d’elles es poden veure afectades per moviments que es produeixen entre bastidors, en aquesta dimensió invisible i misteriosa, que anomenem “món espiritual.”

.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

108241 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.