Res com la Veu

Res com la veu
que tot ho dulcifica,
res com el rostre
que transmet alegria,
res com la mar
que uneix el pobles
en un "pont de mar blava".

I ja veiem el port
pujats en aquest vaixell
(com si fos el cavall de fusta
que un dia Quixot cavalcà).
Escorats de tanta càrrega
venim d'arreu del món:
hem recollit música i somriures,
matinades i aromes,
retrucs de tambor
, fonemes punyents,
la remor del mar...
Però sobre tot hem recollit silenci,
aquell que fa emmudir els canons,
aquell d'abans la tempesta.
El silenci necessari,
l'última assignatura
i la més difícil
per esdevenir músic.

I no tenim por,
si la nit avança
un far ens il·lumina.
La seva llum
ve d'un enorme cor
irisat, amarat de sang,
un cor que batega
dalt del far.

No hem comprat,
tampoc hem venut:
només per unir els nostres cants,
la guerra, amb el seu mant de covardia
ha fugit espantada, nit enllà.