Camió

M'he comprat un camió,
ha estat un acte metafísic;
ho demostra que no tinc
cap carnet ni permís.

Està aparcat sota casa,
ocupa el lloc de 6 automòbils.
Llarg, molt llarg,
amb una caixa quadrada
que quan l'obro
em fa veure una negror
inabastable.
Cabrien, potser,
500 ó 1000 persones,
allí dins, reunides,
i en pensar-ho veig
els ulls de tots ells.

La venda va estar molt ràpida
per les dos parts,
predestinació, diria.
Ho necessitava.
Per estrenar-ho vaig fer
un petit trajecte:
lent, molt lent,
travessava els carrers
i la gent mirava sorpresa
dels meus 12 anys.

I ara assistiré
a l'espectacle de l'Europa devastada:
Burdeus, Brno, Caen,
Bratislava, Rotterdam,
Karlovy Bary, Auschwitz...
I de nit, sempre de nit,
els fars esmorteiran la negror.
Per que no sóc tan il·lús
com per creure'm que el camió és mou.
Mentida !
Ell és quiet, és massa gran...
És Europa la que gira,
com al cine passa.

Definitivament em sento,
com es sentien els Déus
que parlaven als oracles,
allà a Delfos, a la vella Grècia
entre el fumerol...
i del fumerol sorgeix,
brogint, amenaçant:
el camió i jo el condueixo.

Sé que el dia final
premeré el ressort,
el mecanisme, el fre,
i serà llavors
quan el camió hagi après
tant d'Europa!
tant dels revolts sinuosos!
que em dirà,
a la seva manera
com fan tots els autòmats:
- Ara vull anar sol,
ja no et necessito.
I ens destruirem mútuament.
Fins que arribi aquell moment,
vull ser Déu.