Boig Botxí

Era un espectacle absurd aquella dansa macabra en la qual el sanguinari executava la pena com si executés un ritus de festeig, amb la mort, estrany segurament però ineluctable. I la víctima avançava amb cara d'estranyesa com si no s'acabés de creure que el seu futur pogués ser tant desagradable; no es veia espaordit sinó interrogant amb la mirada fixa en el seu executor: preguntant-li qui era, d'on venia , com es deia...
Tot el públic, rabiosament atapeït, mirava i complia joiosament una funció legislativa, segelladora de tots aquells actes; si més no la seva entrada era com un contracte, amb la signatura ben clara i ben estampada, on tots ells donaven la seva conformitat a la mort d'una víctima que comptava rítmicament el seu temps.
I ressonava un tic-tac evident que a cada instant pujava el seu volum, cada cop més fort. Era un tic-tac que ja es confonia amb la sotragada salvatge, inhumana de les campanes que toquen a mort. Campanades a mort!
El degollador, amb la seva eina ben esmolada, ben engreixada. Sí. Ho havia fet abans: tenir cura del seu artefacte, mirar-lo, acaronar-lo com si hagués sortit del seu ventre. Els botxins tenen una relació íntima amb el seu artefacte. Pensen: "Ets tu qui executes, jo solament et dirigeixo però ets tu qui acabes tacat de sang. Et temo per la teva crueltat" És llavors quan veiem la covardia innata del botxí: en la temença d'aquell objecte.
I ja l'un enfront de l'altre, és el matador qui prepara el moment, sap que si triomfa i l'altre (sempre l'altre) mort, tothom el felicitarà amb un aplaudiment eixordador. L'esquena ben tibada, recta. La barbeta ben aixecada i fent un gest, brindant el cadàver a l'audiència: una pobra bèstia que no s'ha pogut defendre, que ha estat drogada (no ho dubteu pas) i preparada, com una núvia solitària que espera, davant l'església i amb un ram musti, a la mort.