Rere el blau de l'oceà, què hi ha?

Rere el blau de l'oceà, què hi ha?
Indòmita gavina, m'ho diràs?
Que als jorns d'avui sóc presoner,
de la terra, i jo vull el mar,
el veler que trenca l'onada al casc,
la solitud immensa color blau,
i l'eco d'una veu que cridi llibertat.
No creguis en mi, mai més, ni en ell,
no vaig saber escollir el bon camí,
l'estaca mullada ja no crema,
sense vida, no miris endavant,
que demà encara cau lluny, crec,
i al mar tot s'apaga i la solitud creix,
no té límits, m'acompanya,
t'acompanya, ens devora i, alhora,
aquelles veus no m'omplen, del tot,
palpitació in crescendo de l'ànima
que no troba allò que desitja...
Nits de foc que es tornen glaç a l'endemà,
això és tot el que ara tinc,
sense saber-ho, em falta l'eternitat
de la foguera que es va apagar,
hivern nòrdic sacseja el camí d'avui,
el vent glaçat apaga les espelmes de l'ahir...