Refugiats a la Baiau

Quan vam sortir de Barcelona feia un dia esplèndid. Tot feia presagiar que arribaria a convèncer la Carla del gratificant que podia ser un cap de setmana voltant per aquestes muntanyes de Déu. Ella és una dona de ciutat, que es mou molt millor entre el tràfec urbà que en un alzinar, que prefereix l'atapaïment del metro a la tranquil·litat d'un llac del nostre Pirineu. En principi, la vaig convèncer per acompanyar-nos al refugi de Vallferrera, des d'on amb els amics del centre excursionista teníem previst fer alguna caminada, i ella podia quedar-se còmodament asseguda vora la llar de foc del refugi esperant la nostra tornada. No teníem previst de pujar a l'Aneto, però potser sí arribar-nos fins a algun dels llacs que hi ha en direcció a la Baiau.

Durant el trajecte, i abans d'arribar a Alins, vam arribar a un pacte, cosa ja habitual en les nostres relacions. Un cop haguéssim deixat l'equipatge a Vallferrera, ella iniciaria la caminada amb tot el grup fins allà on cregués oportú. Si es cansava, o simplement se'n cansava, optaria per tornar enrere; però en aquest cas, jo l'hauria d'acompanyar perquè no estava disposada a refer sola el camí, per més ben senyalitzat que estigués. De fet, no confiava tant en la seva capacitat d'aguantar una excursió com aquella, amb pendents pronunciats, com amb les meves dots de persuasió per fer-la seguir. Comptava, a més, amb la complicitat dels companys d'excursió que s'havien compromès a caminar a un pas moderat i fent tantes parades com calgués.

Per acabar de demostrar-li que era una caminada de no res, i donat que lluïa un sol magnífic, vaig dir-li que podíem anar lleugerets de roba perquè la intenció era anar a dinar prop d'algun d'aquells llacs i tornar a la tarda a Vallferrera. Val a dir que ella va seguir a bon ritme, xerrant distesament ara amb un ara amb un altre, i sobretot amb en Sergi que, a diferència de la resta del grup no havia vingut amb la seva parella. Sense gaire bé adonar-nos-en vam arribar al llac on teníem previst de dinar, un paisatge idíl·lic, de postal, que fins i tot va encantar a la Carla. I havent dinat, abans d'iniciar el camí de retorn, tenint en compte que la tornada podia ser molt més curta, vam decidir tirar un tros més amunt.

Decididament, la Carla buscava caminar prop d'en Sergi i jo, no pas perquè estigués gelós sinó per no quedar-me sol, la flanquejava per l'altre costat. En Sergi és un noi rosset, més jove que nosaltres, estudiant d'arquitectura i amb un tracte molt agradable. No m'incomodava l'interès que hi mostrava la Carla ni ell donava peu a anar més enllà de la conversa amical, amb el seu bon humor de sempre. En alguns trams més empinats la Carla es deixava ajudar, en Sergi li donava la mà per estirar-la si passava al davant o simplement l'empenyia pel cul si es trobava al darrere. En d'altres de més planers podíem caminar tots tres, amb la Carla al mig, a qui agombolàvem amb el braç sobre les espatlles o agafant-la per la cintura.

Però la muntanya ja les té aquestes coses. El sol radiant que ens havia acompanyat fins aleshores es va veure amenaçat per unes nuvolades que van sorgir inesperadament de darrere els cims encrespats que voltaven la vall. Quan el sol es tapava, la Carla agraïa especialment les abraçades no ja per companyonia sinó per a protegir-se de la fresca que es començava a fer notar. El grup caminava fraccionat, nosaltres al darrere a una certa distància de les dues parelles més grans i, encara un tros més amunt, l'Oriol i la Carme més coneixedors del terreny que guiaven l'expedició. Algú va indicar que el temps semblava amenaçador i que potser caldria fer marxa enrere, però l'Oriol va dir que faltava molt poc per arribar a la carena des d'on podríem gaudir d'una vista excepcional, tant si miràvem en direcció a Vallferrera com si ho fèiem cap a la Baiau. Ningú va gosar contradir-lo i vam continuar el camí, ara una mica més apressats.

Certament havia valgut la pena. Hom no s'adona de la magnificència dels Pirineus fins que no els pot divisar des d'una certa alçada. L'Aneto s'aixecava imponent davant nostre, i l'Oriol ens posava nom a cadascun dels pics més destacats, alguns dels quals es trobaven mig coberts per una boirada espessa que semblava tenir la intenció de baixar cap a les valls. En pocs moments, ens vam adonar que el cel s'havia cobert del tot i les nuvolades prenien un to negrós anunciant tempesta.

- Hem de tornar de seguida cap a Vallferrera - vaig dir jo amb un to autoritari que no em corresponia.
- Em sembla que hem fem tard - va replicar tot seguit l'Oriol, que amb la mà estesa percebia les primeres gotes de pluja.- La pluja ens arreplegarà a mig camí i arribarem xops com ànecs. Val més que acabem d'arribar fins al refugi de la Baiau; ara ja no ens queda tan lluny.

Ningú li va discutir la proposta, ni va gosar fer-li retret per no haver-ho previst abans. Només em va semblar veure un cert aire de retret en els ulls de la Carla, que havia rebut també els primers impactes del gotellam que se'ns venia al damunt. No hi havia temps per a la conversa. Caminàvem a marxes forçades comentant només el contratemps de la pluja que se'ns acostava. Afortunadament, quan s'hi va posar de valent ja teníem a les envistes la carcassa metàl·lica del refugi de la Baiau.

Ens devien estar observant des de dins perquè ens van obrir la porta de seguida. Anàvem xops. I una minúscula llar de foc era l'única font d'escalfor on acostar-nos. Era un espai petit, previst per a divuit persones posades amb calçador, però, entre els que ja eren al refugi i nosaltres, devíem arribar als vint-i-cinc. La Carla tenia els ulls vermells, la cara tremolosa i morta de fred.

- Treu-te la roba, dona, - va dir amb tota naturalitat un noi que vestia anorac i pantalons gruixuts, amb una cara vermella segurament de la quantitat d'alcohol que portava a dins.
- Sí, Carla. Estaràs millor - s'hi va ficar en Sergi, que de seguida va acompanyar-la al petit altell on hi havia les lliteres.
- Us farem una mica de lloc - va afegir el primer, alhora que els seguia.

El temps no amainava, i encara que ho hagués fet tampoc hauríem pogut tornar a Vallferrera, perquè la llum començava a flaquejar i el refugi no disposava de corrent elèctrica. Ens vam quedar prop del foc fent-la petar, explicant mil i una anècdotes viscudes per aquelles muntanyes, que pel que es veia, eren molt familiars per a alguns. Fins al cap d'una bona estona no em vaig adonar que no havien tornat a baixar de l'altell ni la Carla, ni en Sergi ni el noi que els havia de fer lloc entre les lliteres, en principi totes ocupades. La Carla devia estar rendida, vaig pensar.

Tan bon punt es va fer fosc, poca cosa més podíem fer que disposar-nos per dormir una mica, per tal de poder emprendre el camí de tornada l'endemà a primera hora. Vam anar pujant, doncs, a l'altell on hi havia les lliteres, dos rengles ajuntades a banda i banda. Vaig veure la Carla, a la part baixa d'una llitera, abrigada amb una manta i ben estampida entre en Sergi i l'altre noi que havia pujat primer. Volia demanar-li com es trobava, però un lleu sospir em va convèncer de la inutilitat de la pregunta: de ben segur que ja li havia passat el fred.

- Puja aquí. - vaig sentir que em deien - Estrenyent-nos una mica, segur que hi cabrem tots.

No vaig veure ben bé on em ficava, però al final vaig poder estirar-me sota una manta que ens devia cobrir a tots alhora. Procurant de no moure'm massa vaig treure'm els pantalons que encara tenia molls, i em vaig mantenir una estona quiet de panxa enlaire. Estàvem prou comprimits com perquè fos inevitable el contacte tant per un costat com per l'altre. La noia que m'havia cridat em donava l'esquena, un xic arraulida, i jo vaig optar per adoptar la mateixa posició encaixant el meu cos amb el d'ella, sense amoïnar-me massa pel noi que quedava al meu darrere. A poc a poc es van anar apagant les darreres veus que es desitjaven bona nit

Feia fred, i tant el meu cos com el de la noia van tendir a apropar-se, amb la intenció d'aprofitar l'escalfor natural. Inconscientment, o potser no tant, vaig posar-li la mà sobre la cuixa, i ella va respondre amb un moviment de malucs que encastava encara més les seves natges sota el meu ventre. Amb l'atapeïment de persones que érem en aquell espai tan reduït era impossible escoltar el silenci; ningú deia res, però se sentien els grinyols d'una llitera, algú que comença a roncar, un que es movia més del compte..., i de fons vaig reconèixer el panteixar de la Carla. No sé com ho sentien els altres, però per mi era evident que aquell panteix delatava un estat d'excitació creixent. Vaig imaginar-la abraçada al Sergi, desfogant-se de l'enrabiada per haver-la portat fins allà, amb remullada inclosa. L'espai no donava per massa floritures, i la manca d'intimitat encara menys, però estava convençut que ella sabria treure el màxim profit de la situació.

No sé si era la proximitat de la noia, tot i que ella anava vestida, si era l'ambient general que caldejat per l'aglomeració de gent, o si eren els meus pensaments entorn de la Carla, però m'havia passat el fred. O millor dit, ja havia entrat en calor. La mà que tenia damunt seu va iniciar un moviment ascendent des de les cuixes fins a la part alta del cos, sense gosar atacar de ple els seus pits que no m'havia fixat ni com eren. Vaig esperar uns instants per si es produïa alguna reacció per part seva, però res. Vaig reprendre el moviment amb breus temptatives cap a l'interior, però amb el mateix resultat. Semblava que estigués completament adormida. Abans de continuar amb les meves incursions vaig assajar una darrera prova acostant un dit humitejat als seus llavis. Va reaccionar amb un xuclada gaire bé imperceptible, i un "Mmmm..." que només jo devia sentit.

Hauria volgut capbussar-m'hi de ple, però no podia moure'm. La mà va reprendre el recorregut seguint el carenat d'aquell cos que no veia més que en forma de silueta perfilada sobre la negror de l'estança. La següent p
assada va servir per infiltrar-me per sota la samarreta, establint contacte amb la seva pell, aparentment indiferent a les meves carantoines. De nou un sospir, que no vaig poder discernir si provenia de la noia que estava abraçant, o era de la Carla a la part baixa de la llitera. Aquesta vegada sí que vaig engrapar de ple el seu pit amollant-lo amb delicadesa, però de forma contundent. Com si fos una reacció inconscient ella va desplaçar els dits cap a l'entrecuix, una part inaccessible per a mi, des del darrere. Semblava realment que es mogués d'esma, fins i tot quan amb l'altra mà pressionava la meva que estava aferrada al seu pit. Tota ella es va somoure buscant, potser, una posició impossible.

De tant en tant, aturava el meu festeig a l'espera d'una reacció en un o altre sentit. En un moment donat vaig provar de retirar la mà, però de seguida vaig percebre que amb la seva em buscava per tornar-la a col·locar damunt del pit o sobre la gropa. Per força havia de notar que el meu sexe s'havia inflat poderosament encastant-se en la regatera del seu cul encara protegit pel xandall. Una protecció que em va ser fàcil de superar abaixant-la lentament fins que em va permetre introduir la polla apuntant al seu sexe. Vaig comprovar que l'entrada, tot i trobar-se tancada per la posició en què es trobava la noia, segregava prou fluids com per pensar que estava desitjant ser penetrada. No va ser empresa fàcil, perquè, tot i no posar-hi cap resistència, tampoc va aplanar-me el camí. Simplement es deixava fer, i és possible que jo no fos sinó un intrús d'un dels seus somnis. Forçant la meva posició, tirant el cos un xic enrere, finalment va entrar encara que només fos la punta del gland. De nou uns segons d'espera; i abans que jo iniciés cap moviment va ser ella qui va emprendre un bascular del seu cos de tal manera que a cada embranzida aconseguia aprofundir una mica més la penetració.

Movia els llavis i la llengua com si busqués alguna cosa, però no deixava anar cap sospir ni gemec que pogués delatar-nos. Només jo podia percebre el seu estat de l'excitació a través de les pulsacions del seu cos, i els batecs que semblava que haguessin de fer-la esclatar. La meva era una posició estàtica i tanmateix m'estava posant al límit de l'eclosió final. Tot d'una, tirant una mà cap enrere va empènyer el meu cos cap al seu tant com li era possible, per romandre quieta uns minuts, abans de deixar-se anar. Va ser un esgarip contingut que va trencar el silenci del refugi, però que ni jo mateix podria assegurar si provenia de la noia que es penetrava el meu sexe o si era de la Carla.

Tampoc la Carla va poder-m'ho certificar l'endemà, ja de tornada a Barcelona, quan em confessava que jo estava carregat de raó quan li parlava de les emocions gratificants que ens ofereix la muntanya.

Autor: Joan de http://sensualia.wordpress.com/