Refugi sense cobertura

Fugiré a les muntanyes
amb una saca plena
de llavors esperançades.

Deixaré a la ciutat
tonelades de merda
i resignació cap
a un sistema que
sols ensenya a vendre i
vestir disfresses disfressades,
que juga a ser Carnaval.

Seré l'inadaptat
que un dia va dir prou,
i va canviar la pols
dels cotxes i converses
buides i rovellades
per un turonet verge,
vint bens i un hort matiner.

Tot aquell qui m'entengui
dirà que sóc covard,
que em retiro en plena
batalla. I als qui no
puguin comprendre'm, els
demanaré postals
cap a la bella Atlàntida.

Diré adéu a les guerres,
la injustícia i la crueltat,
amb un somriure foll,
tot fent ballar la mà
esquerra amb la recança
del qui escapa lluny,
i la pueril eufòria
del viatger que no sap
ben bé on va però
ja no en vol pas tornar.

Em convertiré en el
bandoler d'alguna
terra, que caça somnis
de dia i conta
estrelles amb la lluna
quan el sol continua
el seu viatge groc,
sempre cap a Ponent.

Perdré tantes i tantes
coses sinceres dels
de casa, que un dia
ploraré. Però tan pocs
seran els qui podran
presumir d'haver vist
créixer lliure l'esper
en una terra erma,
regada amb amor pel
Temps i acompanyada
pel Vent i el Silenci,
sense herbes envejoses,
que sols per això ja
val la pena ser un àzig
ermità que no deixa
un cotxe de descendència
sinó un bosc on, nus, un
dia tots voldrem jugar.