Records que has fet teus

Et veig a tot arreu on vaig; tan se val si és una paisatge on varem caminar agafats de la mà o que tu vas fer que fos especial; tot el que m'envolta, tot allò que visualitzo des de que obro els ulls al matí fins que els tanco a la nit... Tot, em recorda a tu.
Camino ràpid, amb el cap cot, ja em coneixes, la meva inseguretat, la meva autoestima potser encara poc sòlida, m'impedeix adoptar una postura més segura, ferma, confiada, capaç de dir "aquesta sóc i m'encanto!". Potser encara arrossego cadenes de inseguretats, de pors... I sóc així.
Sento el sol penetrar la meva pell i t'enyoro. Recordo com t'agradava el sol, el caliu que aquest t'aportava; quelcom que vaig intentar des del primer dia oferir-te amb el meu amor, amb la meva tendresa, amb les meves mans tremoloses però que al unir-se amb les teves semblaven més fortes.
Et veig a tot arreu. De vegades fins i tot pel carrer albiro uns cabells enrinxolats com els teus i hi corro desesperada pensant que ets tu, i llavors, un rostre desconegut i amb cara escèptica em mira i m'adono que no ets tu.
Tanco els ulls i encara puc sentir la teva olor, la forta intensitat de les teves abraçades, el tacte de la teva pell... I amb tot això haig de fer esforços per recordar-me que ja no hi ets, que tot són records, preciosos, però que formen part ja, d'un passat.
I avui em demanes que sigui forta, que tiri endavant, que la vida segueix... I sí, és cert, però ho sento, em costa caminar, doncs encara pesa massa tot l'amor que sento per tu.

Aprendre a no dependre, a acceptar que s'ha acabat, que possiblement he comès errors, però per sobre de tot, del sol, de les estrelles, de la lluna, del més enllà, de l'infinit... T'he estimat, t'estimo, i suposo que una part de mi t'estimarà sempre.

M'aixeco, deixo la llibreta, m'empasso les llàgrimes i em rento la cara... La vida segueix.