Records d'un dissabte hivernal, en la primavera post-pasqual (silencis)

Soledat.
Tan sols tu, el meu jo.

Silenci.
Avui no encenc la música, trencaria el teu profund son.

La casa dorm.
Fosca, amb els llums esgrogueïts pels anys
-dobla els meus records...-,
mentre em disposo a entrar a ma habitació.

L'armari,
que dins amaga els teus vestits,
escampa l'olor dels pins
-ambientador que compraves al matí-.

Agafo la primera peça,
la plego, i deixo de sentir,
tan sols et veig a tu,
que ja no hi ets.

A tu,
que potser em sents,
i et parlo en un xiuxiueig
-per no trencar l'ambient-,
mentre un matí,
una tarda,
i un vespre,
els qui t'estimen passen arran,
per l'estret passadís,
i marxen,
parlant-me, alegres,
ben lluny,
amb companyia,
per no haver-lo de tornar a dir
-adéu... no t'oblidaré-,
per no haver de tornar-ho a sentir,
per no olorar-te un cop més,
i haver de plorar també avui.

Segurament sigui jo,
la menys madura,
gens forta,
i encara menys segura,
car recordo quan m'agafava a les teves faldilles,
que ara duré jo, en record teu,
i penso a vegades a tornar-ho a fer,
instintivament...
quan de sobte, veig el buit,
i m'adono que ja no hi ets.

Obligada a créixer,
una dona hauré de ser
-será, aquesta,
la única coacció que rebré?-,
perdent la llibertat de l'infant,
el somriure innocent,
i oblidant què era la fe,
perduda em sentiré.

-De fet, ja t'hi sents...