Records d´infant

Records d'infant en l'ambient mariner a prop del mar, d'aquell Lloret de Mar antic. L'olor de la salabror de la mar i platja i els records dels pescadors em transporten molts anys enrera quan, encara jo, no vestia sabates ni pantaló llarg.

Estic avui a prop de la platja veient com a la vora les ones es trenquen d'amunt la sorra confeccionant una punyeta blanca de blonda fina, dibuixant roses blanques sobre l'aigua blava, mentre que altres onades s'estripen al xocar amb les roques fent esquitxos d'espurnes amb puntes salades.
Veig en el record aquell hivern que vaig passar a Lloret de Mar, com els pescadors caminaven descalços damunt la sorra gruixuda de la platja i tibaven la corda de la xarxa, amb el cap de corda i el suro agafat a la mà, platja endins tibant la gran xarxa curulla de peixos petits, encara saltant, manifestant-se i revelant-se per la seva captura i posterior venda, com si fossin vendes d'esclaus del mar.

Les barques de la teranyina ja han arribat de bon matí farcides de peix ,dins de caixes de fusta, plenes, curulles de peix fresc encara saltant, volent tornar al mar. Mentre a la platja la gent espera la subhasta; després de feinejar llargues hores dins la mar els queda als pescadors la darrera taasca, la venda també a orri des de la barca.
Comença la subhasta, difícil per a qui no hi està avesat, degut a la gran rapidesa de parla i de la inintel.ligible numeració que, són: els números cantats a crit pelat.
Solament quan s'aturen i diuen prou! es diu la quantitat. S'acaba la cantarella que fa baixar el preu del peix al just preu del comprador sense haver-hi cap mercat. L'olor de la salabror de mar, de peix fresc, de barca molla i de la suor de feinejar després d'una nit serena i tranquil.la que els estels, els han acompanyat.
Han passat molts anys dençà la meva estada i ja no hi són totes les persones. Els més grans ens han deixat. L'estança és igual, com si no hagués passat el temps.
Tampoc han canviat els costums de fer per la vida, ni els ha calgut fer-ho, de forma forçada. Sinó que han viscut de forma natural sense que la vida els hagi malejat.
Totes les coses són al seu lloc. Les flors, el safarfeig on bevia el cavall, i el fogonet de carbó, ara apagat, que s'encenia amb feixina de bruc enlairant el fum blanc com els cabells de l'Engràcia, resta apagat. Ara, fan servir ampolles de gas butà.És l'evolució del temps.
El pati encara es de terra i s'ha mort aquell gerani gegant de cinc metrs d'alt i ara, una flor fúcsia ocupa el seu lloc principal, fent-se ufanosa com el gerani, com si fos l'herèmcia de la fórmula de créixer ufana per a seguir colorant aquell pati i estança carregada de tants records, sentiments íntims, imatges ben lluny fisicament, quilómetres, muntanyes i viles a través del temps.
L'olor, estimula el meu pensament i sensibilitat fent que brolli el record d'uns anys vitals i feliços en la vida d'un adolescent quan encetava la joventut quedant-se gravat dins seu amb tanta fidelitat com un aparell informàtic d'última generació.
No m'ha transportat l'olor d'ara, al record d'aquells anys. L'olot típica d'un sabó, l'aigua del dipòsit i l'olor de sorra de mar. Ara aquella olor s'ha perdut.
Una altra instal.lació funciona amb més comoditat, per això, ja no tornaré a recordar mai més aquella olor, ni em transportarà al Lloret de Mar d'aquells anys d'infant. No obstant això, he reconegut aquella mateixa olor en altre lloc concret, determinat, que avui m'ha ajudat a esbrinar en l'arxiu del meu cervell; una olor d'aquesta casa familiar de Lloret de Mar. Al racó de l'avi, existeix encara aquella ampolla de vi ranci que fa cinquanta anys s'esta guardant i envellint per a fer-la brandi, és encara espès amb pòsit, que xarbotat és un líquid dens i fort de paladar després de portar anys i anys per envellir-se en una vella ampolla de vidre gravada.
Retorno al passat de la meva infantesa d'estiu amb aquelles vivències que marcaren molta part de la meva filosofia de vida actual, apresa amb molt de senderi i bondat, que m'oferien saviesa, sense la coneguda saviesa de la universitat aquells cosins llunyans del meu pare, que era fill de Lloret de Mar.
Saviesa de gent bondadosa, ferma i de tremp. Amb costums senzilles i el cor a la mà, respecte per les creences dels altres i el saber estimar, va ser per a mí , com el millor llibre de la vida que he llegit i encara és vigent avui en dia. Ara, amb els cabells blancs al bigoti passen pels meus pèls cadascun d'ells, els dies, les rialles, l'ensenyança, el saber fer i respectar. El viure tranquil sense fer mal i donar sempre que es pugui, la mà.
Dels meus pares he obtingut educació; de l'escola informació i la vida m'ha reforçat en moltes coses, entre elles, les vivències apreses amb la gent que viu a prop del mar.