Recopilació de biografies

Generació del 85, estudiant d'arquitectura, gironina i en època d'estudis, barcelonina, no pretenc ser escriptora, m'agraden molt els gelats i l'embotit, portava lentilles fins que vaig decidir que, durant els minuts que tardava a posar-me-les, preferia dormir, hi ha escrits meus a un parell de webs d'amics, al programa de la festa major de l'any passat del meu poble, a la revista també del meu poble, i a la major part d'agendes de companys de classe que he tingut al llarg de la vida. I ah, em dic Laura.



Canvi de biografia (renovar-se de tan en tan, sempre és bo):
el 85 vaig nèixer, durant uns quants anys vaig crèixer, per ara això de reproduir-me no entra en els meus plans, i allò altre de morir tampoc.

Tinc un cap a dalt de tot, que porta ulleres, no duu arracades (i això que els forats estan fets), i té el cabell estirat, però que no em serveix de gaire res més, bé, per posar-me gorra quan toca molt el sol.

A sota hi té un coll, molt pràctic per fer-hi baixar l'aire i el menjar, i també per aguantar el cap.

Enganxat a sota hi té el pit (bé, entre coll i pit hi ha un petit espai, però el pit és tan poc que gairebé no es diferencia espai i pit), i a banda i banda de pit (estic repetint paraules, però és que aquesta m'agrada, és com els ocells, perquè fan piupiu poguent fer pitpit?) hi tinc enganxats dos braços, que acaben (per sort) amb dues mans, que em serveixen per menjar, gratar-me el cap, masturbar-me, i de tant en tant, escriure alguna cosa.

Després vé la panxa, que bàsicament serveix per contenir-hi menjar, potser d'aquí uns anys un nen, però per ara ni en broma.

Seguidament vé el meu melic, que és dels que van endins, no dels que van enfora (o una cosa o l'altra).

Com que una biografia no pot ser posada com a ofensiva per menors de 18 anys, em salto el que vé ara. No explicaré com és, ni per què ho faig servir, deixant de banda, clar, el cacaculopedopis.

A sota hi ha les cames, que estan articulades gràcies a un gran invent meu que se'n diu genoll. Passa que no en tinc la patent.

I acabo amb dos peus, en aquests moments, amb mal a les dues ungles del dit gros.

La meva vida? ufsssss, i què en faràs de saber-la? xafarder.



Recanviant la biografia
(s'ha de fer cada vegada que una cosa et marca)
(bé, no s'ha de fer, però jo ho faig)

Primer de tot, em dic Laura.
Tinc18 anys.
N'aparento menys, però en tinc 18, i ben aviat, 19.
Segons el meu dni, tan puc ser dona com home (hi posa sexo:M-F), o sigui que us deixaré amb l'incògnita.
Incògnita que es pot resoldre si es fa una repassada al meu nom.
Però a vegades les persones som molt estúpides.
(anava a dir "la gent és molt estúpida", però m'he recordat d'un comentari que em van fer una vegada).
Vaig nèixer a Barcelona.
Hi vaig viure 2-3 dies.
De fet, només hi vaig nèixer.
Llavors vaig anar a Salt.
Més tard, a Sant Gregori.
Al cap d'uns anys, la meva vida girava al voltant de Girona.
Després me'n vaig anar a Barcelona.
Ara Londres també és important.
De totes maneres, no em sento que pertanyi a enlloc.
Ni a ningú.
Sóc catalana, cert. Però sense la necessitat de tenir els peus sobre la meva terra constantment.
No he escrit mai cap novel·la, perquè me'n canso abans.
Tampoc cap poema d'amor.
Vaja, en vaig escriure un que deia:
"la mandarina li diu al mandarinu: t'estimo!".
Però dubto que es pugui considerar un poema.
O sigui que no, no he escrit mai cap poema d'amor.
Tinc el cabell marró.
Cabell poc original on els hi hagi. Però no necessito pas pintar-me'l verd.
M'agraden molt les patates.

I això és tota la meva vida.
Poc interessant? sí, ho sé. Però què t'esperaves?



La meva vida.
Avui la meva vida ha canviat. Ahir al vespre, em vaig canviar la biografia, i una de les frases deia
"Segons el meu dni, tan puc ser dona com home (hi posa sexo:M-F), o sigui que us deixaré amb l'incògnita"
en un intent de burla, ja que em veia en possessió d'un nom i d'un cos de dona.
I ara, no puc fer més que omplir-me els ulls de llàgrimes al rellegir-la.

Dreta davant l'autoescola, veia com l'alumne anterior a mi intentava aparcar.
Un nen d'uns deu anys, assegut dalt d'una bicicleta, se m'ha aturat al davant.
Ho admeto, jo duia uns pantalons pocs femenins, una samarreta d'un viatge de fi de curs que no marcava gaire res, i la cua de cavall darrere el cap.
El nen continuava aturat al meu davant, repassant-me de dalt a baix.
L'he mirat uns segons, i llavors he hagut d'apartar la mirada.
Però ell no l'ha apartat de sobre meu.
Quan li he tornat a posar els ulls a sobre, per dir-li "què?", em diu:
- tu què ets, noi o noia?

No puc afegir res més. Sols que no sé què sóc, ni qui sóc, ni quan sóc, ni perquè sóc, ni on sóc, ni com sóc... com voleu, doncs, que escrigui una biografia?



Com el que he fet fins ara de fet no té gaire interés, explicaré el meu futur (brillant, sens dubte)
Acabaré la carrera amb notes brillants, i marxaré a Londres a treballar un, dos anys. Faré un any sabàtic i viatjaré per tots els racons del món, fent l'amor amb mínim 4 persones de cada país. Llavors tornaré a Catalunya amb una gran experiència, i muntaré un gabinet d'arquitectes amb una amiga, que ja vam dir que ho faríem. Al cap d'un parell d'anys més, aniré a Holanda, a continuar expandint el nostre gabinet amb un altre amic, que ja vam dir que ho faríem. Continuaré la meva expedició arreu del món, creant una empresa internacional d'arquitectes de gran nivell. Les nostres més grans creacions seran les instal·lacions dels Jocs Olímpics que es celebraran a Madrid, i el nou Guggenheim de NY, ja que el de Wright farà uns anys que el va destrossar un terratrèmol, i sap greu, però què coi, s'ha de tirar endavant. Per aquesta època tindré uns 35 anys.
Salvaré un nen de ser atropellat. Però el cotxe em farà mal a l'esquena, i m'hauran d'operar. Com la tinc una mica torta, me l'arreglaran de forma gratuïta. Em compraré un gos. Salvarà el mateix nen d'abans de ser atropellat, però el gos no sobreviurà, i això em canviarà la vida, ja que tot haurà estat culpa d'un edifici que tapava una cantonada.
Llavors, decidiré deixar el món de l'arquitectura (tot i així, continuaré dissenyant obres d'art, que posteriorment, s'editaran en un llibre que es convertirà en best-seller, i que vendran a l'FNAC), ja que els d'alguna revista còmica, trobaran els meus 400 dibuixos de vaques i els publicaré periòdicament a la revista i adquiriré un gran renom, treballaré escrivint guions de radio, televisió i cinema, en català sobretot, també un musical per Broadway que un cop morta, es continuarà representant. També faré un parell d'escrits que revolucionaran el món, gràcies a ells acabaran les guerres, les desigualtats i les lleis seran més justes. Un tercer escrit, aconseguirà la independència dels Països Catalans. Cansada per la pressió dels mitjans de comunicació, als 43 anys em retiraré de la meva feina de guionista i de salvadora del món, i com en aquell moment seré prou rica (evidentment, l'empresa d'arquitectes seguirà a les meves mans), podré estudiar aviació. Començaré a volar arreu del món, i tindré una persona esperant-me a cada aeroport. Als 57 anys em retiraré. Em compraré unes sabates. Llavors explotarà el món.