Reconeixeré que m'agrada.

Sí... avui seré sincera amb mi mateixa i reconeixeré que m'agrada.

M’agrada la manera com m'agafa els rissos i mels fa girar amb delicadesa.
L'energia del seu riure, com una cascada a la primavera, amb l'aigua del desglaç.
M’agrada no saber què pensa en cada moment, no saber què amaga el seu cor vestit de pedra. Com una caixa de ninetes russes, descobrir-lo capa a capa.

Reconeixeré que m'agrada imaginar. Imaginar que em porta al final del món, en aquella platja que va inventar un poeta perquè els seus amants tinguessin un escenari.
Imaginar que estirem molt aprop i puc sentir el seu alè calent a la meva cara.
Ningú diu res, simplement deixem que silenci jugui entre nosaltres. Jo busco les constelacions en els seus ulls negres, ell pinta un arc de sant martí sobre el llenç de la meva esquena blanca. Ningú diu res, si se li acudís obrir la boca el callaria amb un petó.
Reconeixeré que vull que els nostres cossos polièdrics es perdin sota el laberint dels meus llençols. Embrutar la seva cara amb xocolata calenta i menjar-me'l poc a poc.
I per què no? Reconeixeré que m'agradaria provar alguna llàgrima seva, comprovar que és salada com una gota de mediterrani.

M'agradaria que entrés en el meu cap i ho remenés tot, que destapés aquells secrets que mai m'he atrevit a confessar-li.
M'agradaria que pugés amb mi a la corda de la vida i caminéssim per les altures com equilibristes d'un circ.
M'agradaria ficar totes les nostres imperfeccions en una bossa amb gel i llençar-les al mar, que quedessin flotant al ritme de les onades.

Sí... avui reconeixeré que m'agrada, reconeixeré que m'agrades.