Ràtzia

Un relat de: Francesc Domenech
.


Fent la ruta del sentit auster,
per la vida, per la terra de negra pedra.

Aquí no hi ha un lloc d'atuell,
cap sondatge excels, irritant de misteri.
La calma intacta inicia el tomb,
i les cases cauen.

Comença una guerra.
Comença la guerra.
La que vius, la que no imagines.

Trontolla la ciutat, s'afluixen els llums,
el llapis tremola i la cavitat
del món esdevé funàmbula.

Res atura la caiguda, la franja de la por.
Mai podràs oblidar el tremolor dels ulls
i la solitud de les mans de sal desfeta.

L'aixopluc de la terra s'ha aturat.
Cau la tarda i el vent no s'emporta
l'olor humida i indiscreta de sang.

La terra ha oblidat la llum.
Aquesta terra que de tant lluitar,
s'ha acaronat en una llarga passió.

Amb un instant de silenci,
han fet fang contra els seus cossos.

Ploren les llàgrimes d'uns ulls.
Els meus, els teus.
Uns ulls que no voldrien veure la basarda.


Del poemari "Nòmada"

Comentaris

  • El final[Ofensiu]
    Prou bé | 08-12-2022 | Valoració: 10

    Del món! Així és com m'ha arribat aquest poema colpidor i tan ben escrit!
    Amb total cordialitat

  • Ràtzia[Ofensiu]
    Francesc Domenech | 07-12-2022

    Gràcies, Rosa!

  • Ulls tancats[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 05-12-2022

    Metàfora i realitat construida amb una riquesa de paraules excel.lent.
    Aquest poema m'ha remogut profundament.

    Emhorabona Francesc.

    Cordialment.

    Rosa.

l´Autor

Francesc Domenech

125 Relats

183 Comentaris

31451 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Si us és d'interès podeu seguir les coses
que vaig escrivint al compte d' Instagram:
https://instagram.com/balandaire?igshid=OGQ5ZDc2ODk2ZA==