Rapsòdia del present

Un relat de: free sound
Potser va ser l’atzar,
potser va ser un regal,
però la meva vida
mai ha estat normal.
Viure amb plaer,
potser deixar fer,
personatges lliures,
d’aquest bell carrer.

I si encara no comprens,
que la por a mi no em venç,
no hi ha res millor,
que dir allò que sents.
Tot són sentiments,
la vida són moments,
no vull monuments,
pancartes als vents.

Ventada o huracà,
mai res no queda en va,
doncs no puc callar,
per mi és estimar;
no deixar de lluitar,
són armes pel demà.
Tot cal dir-ho pel nom,
t’agradi o no el cognom,
els murs del meu carrer,
són lluites del present.

Rapsòdies i demés,
paraules i res més,
doncs si no em fan el pes,
ho hauré de dir amb excés...
Procés poc transparent,
sempre volen ser més,
doncs la memòria és,
una arma per després!!!

I jo feliç de tot,
oblido recordant,
hi ha coses amb encant,
i mons que van cremant.
Ardent per un costat,
i somnis retratats,
doncs jo em quedo el millor,
i en faig una abstracció.
De tot aquest moment,
tu ets la meva il·lusió,
i avui ho acabo així,
amb un dolç llarg petó.


11 abril 2011

Comentaris

  • A l'atzar[Ofensiu]
    Unaquimera | 13-04-2011

    “Potser va ser l’atzar” comença dient aquesta rapsòdia,
    i em sembla que és molt assenyat reconèixer que moltes de les coses que ens passen són fruit de la casualitat, que no tot té sempre un perquè...
    sense oblidar que aquest atzar ens ha apropat o allunyat de coses i persones quan per bona o mala sort s’ha produït el seu Esclat!

    T’envio una abraçada dolça,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: