CONCERT DE R.E.M. (en aquest cas de Roser/Ramón-Estanis-Mireia) I NO MORIR EN L'INTENT

Un relat de: ALEXÍN

9 de Gener de 2005, 21.15h. Sembla mentida, però estic assegut a les grades d'un ple Palau Sant Jordi escoltant una de les meves bandes preferides, R.E.M. (Rapid Eyes Movement, encara que particularment em sembla més adient la definició que he fet al títol, ara ho veureu), amb un refresc a la mà i amb la recomfortant i dolça companyia de la Mireia, la meva dóna. Fins aquí tot sembla molt joiós i senzill alhora, però la cosa canvia quan penso que tenim un fill d'1 any, l'Estanis, en plena explosió sensitiva, i que evidentment no està amb nosaltres al concert.
La preparació per anar al concert ha començat molt abans, podríem dir que a la una del migdia, quan la Mireia ha deixat enllestit a la cuina el dinar del nostre fillet (verdura i filet de vedella, que no menja qualsevol cosa el nen!), mentre el pare, jo, arribo d'una sortida amb mountain-bike per Collserola (de pas sigui dit, un dels tresors de Barcelona). I és que els pares sempre hem estat una mica més frescos en aquesta faceta (vale, noies, i probablement en algunes altres...o en mooooltes...).
Un cop nets i pulits, la Mireia i jo ens disposem a preparar tot el muntatge per a què el nen dormi a casa dels avis materns (i és que la M de mare tira molt...), la Roser i el Ramón, qui igual que els avis paterns ja han superat aquesta prova altres vegades de manera excel·lent, i no és fàcil.
Apressats pel temps, doncs a les tres hem d'estar a casa dels avis per dinar tots plegats (a sobre de deixar el nen ens apuntem tots a dinar...), la pràctica i, perquè no dir-ho, la bona organització (a la força!!!), fa que en un moment estigui tot llest: cubell banyera, sabons, cremes, colònia, toballoles, pijama, bata, sabatilles, bolquers, roba de recanvi, bressol de viatge, biberons, llet, cereals, el peix per sopar, i com no, la inseparable ovelleta, un petit peluix molt suau i que acompanya l'Estanis totes les nits (regal d'uns molt bons amics de la facultat que mai haurien imaginat la rellevància que adquriria aquell petit detall).
Però a l'hora de sortir de casa, salta l'alarma: no trobem les entrades del concert (!!!), comprades fa mesos i que sempre han estat "desordenades" al mateix lloc. Per sort, la crisi dura cinc minuts i les trobem barrejades amb els albums de fotografies. I és que, fent honor a aquell tòpic, quan un home té les seves coses bén desordanades, les dónes insisteixen en ordenar-les, i aleshores nosaltres, els homes, estem literalment perduts.
Després d'un bon apat (i és que com dinar a ca la sogre no hi ha res, és com si tingués una cuina màgica que et poseeix amb el seu encanteri per tota la vida, de la mateixa manera que els ratolíns van seguir cegament al flautista d'Hamelí) i d'una tarda típica de diumenge, deixant passar les hores sense fer res en concret (tot i que amb una criatura d'un any no hi ha descans), com a pares histèrics repetim per tercera vegada abans de marxar les instruccions dels passos a seguir amb l'Estanis, com si d'un robot es tractés, a la Roser, que ja els coneix sobradament però que escolta pacientment.
Ara si, és l'hora de marxar cap a Montjuic, i després de vèncer aquella peresa que et reté al sofà ens despedim del nostre fill, i encara que només sigui per unes hores, ens sembla tant de temps que un sentiment de culpa i irresponsabilitat ens envaeix, i que no ens abandonarà fins que tornem a tenir-lo entre els nostres braços.
Recordant els nostres temps de solters però encara una mica desolats, ens menjem una hamburguesa ràpida abans d'agafar el metro a Sant Andreu direcció Plaça Espanya, on ja es respira l'ambient festiu i un toc radical del concert de R.E.M. Sense gaire temps per distraccions, arribem a un Palau Sant Jordi encara amb les llums obertes però ja ple a vesar, i ens dirigim cap als nostres seients, per cert, molt bén situats. No gaires minuts més tard, arriba el moment màgic, quan s'apaguen les llums i la gent deixar anar la seva emoció en forma de crits i xiulets, i per fi aparèixen Mike Stipe i la seva banda d'Athens (ciutat universitària de Georgia, USA), que ens fan gaudir de la seva entrega al públic fent un repàs de la seva discografia, no exenta d'un fort caràcter reivindicatiu i crític amb el govern nord-americà, que els va portar a participar en la campanya "Vota pel Canvi" en les darreres eleccions presidencials amb la cançó "Leaving New York".
Tot i trobar-nos enmig de la disbauxa col·lectiva, estem pendents del mòvil esperant la trucada dels avis confirmant que el nen està dormit i que ha sopat bé (millor que nosaltres, segur, ja us ho dic ara). Ens fan patir una mica, però després de no menys de 10 mirades al telèfon, aquest sóna al voltant de les deu de la nit i ens transmeten un missatge tranquilitzador: el nen dorm com un angelet. No sé perquè, però després de la trucada, fins i tot tinc la impresió de que el concert ha guanyat en qualitat, i em sento molt més animat per ballar cançons com "Losing My Religion", una de les mítiques i que ens trasllada a l'adolescència, recordant les vegades que l'haviem escoltat aquelles tardes de divendres a la discoteca.

Passades les 11 de la nit, el grup es despedeix de Barcelona per continuar amb la seva gira, de la mateixa manera que la Mireia i jo tornem cap a casa, on per una nit estarem sols (i això cal aprofitar-ho...). Bé, i ara penjo el cartell de PRIVAT per despedir-me de vosaltres, de bon rotllo.

Comentaris

  • K és això?[Ofensiu]

    Jo que mai havia sentit parlar d'aquests R.E.M. em trobo amb un fòrum complet! El relat m'ha agradat, però tots els comentaris aquests; m'ha agradat llegir-los. A veure si algun dia puc escoltar aquest grup amb tan d'èxit.
    Per cert ALEXÍN, ten recordes de mi? Sóc la sant andreuenca, Quan de temps eh?
    A veure si em comentes algún relat, que fa la tira que ningú ho fa. :( Pobreta de mi
    dew

  • ei companys!!![Ofensiu]
    ALEXÍN | 18-01-2005

    Gràcies pels vostres comentaris, realment quan els vaig llegir, em van animar a pensar en idees per tornar a escriure alguna cosa (intentaré que sigui millor, gali_jr, tot i que el meu escrit va ser fruit d'una petició i que només vaig tenir un matí per fer-lo, així que no vaig tenir temps de ser massa original, potser sí que és una mica vulgar, tot i que el teu comentari és una mica a saco... prometo millorar!!! Per cert, no et trobo com a autor per gali_jr).
    Marc, veig que tú si m'has entès, i és que fins que no t'hi trobes... Vinga, ànim que ja queda menys pel de Bryan Adams!!!
    Téns raó Itzaelda, en concerts com aquests tan se val els diners, el millor és abandonar la cadira i a ballar-la... Amb les birres s'estan passant, et recomano emportar-te un parell a la butxaca de la jaqueta.
    Brida, jo també vaig sentir per 1a vegada Losing my Religion a la discoteca i era la bogeria quan la posaven.
    Llibertaria, prometo emborratxar el meu fill dels REM, i bon viatge!!! Vigila amb els italians (o no!!), són uns tira-canyes incansables...
    Fins aviat!!!
    Alex

  • gali_jr | 17-01-2005 | Valoració: 5

    Esta bé pero per una pagina de relats no és el millor text que he vist.

  • I les celles blaves??[Ofensiu]
    llibertària | 12-01-2005

    Jo i volia anar, però no va poder ser. Ara et toca fer escoltar al teu fill, les cançons de REM, creixerà entre bona música XD
    M’ha fet molta gràcia el comentari de la Brida, perquè és veritat que la cançó és guapissima, però a més d’aquí un mes i mig me’n vaig a Itàlia també en un viatge de fi de curs, que espero també, conèixer cançons bones, de REM o de qui sigui.

    Life is bigger, it's bigger than you, and you are not me........

  • I jo també...[Ofensiu]
    Brida | 12-01-2005

    També vaig anar al concert. Fantàstic! Per mi, el millor va ser quan van tocar "Losing my religion" i tothom es va aixecar i va cantar (almenys on era jo...). És una de les meves cançons preferida dels REM; la vaig sentir per primera vegada en una discoteca, en un viatge a Itàlia que vaig fer quan anava a l'institut, i vaig estar gairebé tota la nit sense dormir, intentant retenir la melodia... Quan vaig tornar vaig començar a buscar el disc com una boja i des de llavors m'he comprat tots els àlbums de REM!

    Doncs res, benvingut al món dels relataires ;-)

    Brida

  • Quin concert![Ofensiu]
    itzaelda | 12-01-2005

    Jo també era allá! tenia un seient d'allò més ben situat però va ser més gran la motivació de ballar i saltar per allà que els diners que havia pagat per poder estar assentada, així que vaig decidir posar-me just sota del seient que tenia que donava a una boca per accedir cap a fora i deixar que les cançons de REM em fessin moure el cos com sempre ho han fet! Per mi un gran concert, encara que em va faltar un so més potent ja que només estava centrat al davant i fallava una mica, unes pantalles grans ( pel preu i la magnitud del concert s'ho podien haver currat una mica més!) i sobretot les birres més barates, que ja em diràs 9€ per una litrona es una estafa de les grans!( sort que hi ha cambrers de granollers enrotllats que et fan algun trapixeo hehe) a part d'això el concert va estar molt bé, amb molt ambient i amb una música com cal, ben triada, amb sempre els tocs de les cançons classiques que sempre al públic agreix de recordar-les i poder-les sentir en un directe com el de diumenge.

    Deixant a part això m'ha agradat el teu relat, mirant l'espera abans del concert, el fill i les històries per deixar-l'ho en bones mans i fent una petita critica en el concert.
    Espero que en un pròxim, portis el teu fill en concerts com aquest, quan sigui una mica més gran que de segur que li agradaran!

    Una abraçada, i molta sort per aquest món dels relats!

  • Ei, ei, ei!!! tu amb els R.E.M, i ara em toca a mi amb en BRYAN ADAMS!!!!![Ofensiu]
    Marc Freixas | 11-01-2005 | Valoració: 10

    Doncs si "nanu", jo també tinc una nena, la Marina, però ara em toca a mi i a la meva companya anar de concert, i ens n'anirem a veure el senyor BRYAN ADAMS.

    Ei, que tu també m'has fet enveja amb això del concert dels R.E.M, perquè jo també en sóc un seguidor, però ja tocava poder veure un concert de qualitat, com de ben segur ho va ser el de R.E.M.

    Doncs res més, que m'ha agradat molt el teu relat, veig que és el teu primer relat a la web...

    BENVINGUT A RC!!!!!!

    SEGUIRÉ ELS TEUS PASSOS LITERARIS!!

    UNA FORTA ABRAÇADA COMPANY!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ALEXÍN

ALEXÍN

5 Relats

26 Comentaris

8254 Lectures

Valoració de l'autor: 8.40

Biografia:
Sòc un barceloní (per ser més exacta, santandreuenc) nascut a l'estiu del 75, amb clara vocació de pixa-pins (doncs m'agrada gaudir de l'aire pur de la montanya de tant en quant).
La meva vida es podria resumir en un simple assoliment de les etapes més o menys esperades, això si, gaudint-les d'allò més: escola, amics, esports, amigues, universitat UPF, més amigues, més esports, per fi xicota (Mireia), a treballar que ja toca, pis, boda, fill (Estanis)... No voldria dir que estic en el millor moment de la meva vida, doncs totes les etapes tenen el seu punt de felicitat, però realment en aquests moments el punt és bastant gran, és una passada veure créixer amb la teva dóna una personeta creada entre tots dos... I per rematar-ho va i un dels millors amics crea aquesta pàgina, que em té el temps robat, doncs no deixo d'al·lucinar amb la convivència literària que he trobat en aquesta web, amb gent de molta qualitat, sense dubte. Reconec estar a anys llum de molts de vosaltres, però simplement m'ho passo bé quan trobo un forat d'inspiració per escriure.
El meu currículum literari està en blanc, simplement he col·laborat a la revista del C.N.Sant Andreu amb articles de caire social i esportiu, encara que van tenir la seva importància, doncs és on em vaig adonar que m'agradava escriure (ah! també vaig participar a EGB al concurs de redacció de Coca-Cola, on evidentment no ser com vaig quedar, segur que més a prop de baix que de dalt).
En aquest club, on m'escapo a jugar a tenis o a nadar desde fa més de 15 anys, és on vaig conèixer la majoria dels que considero els meus millors amics, tot i que ja no ens veiem gaire, en altres temps cada dia. Entre aquests amics s'hi trobava la Mireia, tot i que no ens vam fer gaire cas fins arribada la vintena, va ser un flaix inesperat però apassionat.
Bé, espero seguir gaudint de la vostra companyia en aquesta web i allà on el destí vulgui.