CONCERT DE R.E.M. (en aquest cas de Roser/Ramón-Estanis-Mireia) I NO MORIR EN L'INTENT

9 de Gener de 2005, 21.15h. Sembla mentida, però estic assegut a les grades d'un ple Palau Sant Jordi escoltant una de les meves bandes preferides, R.E.M. (Rapid Eyes Movement, encara que particularment em sembla més adient la definició que he fet al títol, ara ho veureu), amb un refresc a la mà i amb la recomfortant i dolça companyia de la Mireia, la meva dóna. Fins aquí tot sembla molt joiós i senzill alhora, però la cosa canvia quan penso que tenim un fill d'1 any, l'Estanis, en plena explosió sensitiva, i que evidentment no està amb nosaltres al concert.
La preparació per anar al concert ha començat molt abans, podríem dir que a la una del migdia, quan la Mireia ha deixat enllestit a la cuina el dinar del nostre fillet (verdura i filet de vedella, que no menja qualsevol cosa el nen!), mentre el pare, jo, arribo d'una sortida amb mountain-bike per Collserola (de pas sigui dit, un dels tresors de Barcelona). I és que els pares sempre hem estat una mica més frescos en aquesta faceta (vale, noies, i probablement en algunes altres...o en mooooltes...).
Un cop nets i pulits, la Mireia i jo ens disposem a preparar tot el muntatge per a què el nen dormi a casa dels avis materns (i és que la M de mare tira molt...), la Roser i el Ramón, qui igual que els avis paterns ja han superat aquesta prova altres vegades de manera excel·lent, i no és fàcil.
Apressats pel temps, doncs a les tres hem d'estar a casa dels avis per dinar tots plegats (a sobre de deixar el nen ens apuntem tots a dinar...), la pràctica i, perquè no dir-ho, la bona organització (a la força!!!), fa que en un moment estigui tot llest: cubell banyera, sabons, cremes, colònia, toballoles, pijama, bata, sabatilles, bolquers, roba de recanvi, bressol de viatge, biberons, llet, cereals, el peix per sopar, i com no, la inseparable ovelleta, un petit peluix molt suau i que acompanya l'Estanis totes les nits (regal d'uns molt bons amics de la facultat que mai haurien imaginat la rellevància que adquriria aquell petit detall).
Però a l'hora de sortir de casa, salta l'alarma: no trobem les entrades del concert (!!!), comprades fa mesos i que sempre han estat "desordenades" al mateix lloc. Per sort, la crisi dura cinc minuts i les trobem barrejades amb els albums de fotografies. I és que, fent honor a aquell tòpic, quan un home té les seves coses bén desordanades, les dónes insisteixen en ordenar-les, i aleshores nosaltres, els homes, estem literalment perduts.
Després d'un bon apat (i és que com dinar a ca la sogre no hi ha res, és com si tingués una cuina màgica que et poseeix amb el seu encanteri per tota la vida, de la mateixa manera que els ratolíns van seguir cegament al flautista d'Hamelí) i d'una tarda típica de diumenge, deixant passar les hores sense fer res en concret (tot i que amb una criatura d'un any no hi ha descans), com a pares histèrics repetim per tercera vegada abans de marxar les instruccions dels passos a seguir amb l'Estanis, com si d'un robot es tractés, a la Roser, que ja els coneix sobradament però que escolta pacientment.
Ara si, és l'hora de marxar cap a Montjuic, i després de vèncer aquella peresa que et reté al sofà ens despedim del nostre fill, i encara que només sigui per unes hores, ens sembla tant de temps que un sentiment de culpa i irresponsabilitat ens envaeix, i que no ens abandonarà fins que tornem a tenir-lo entre els nostres braços.
Recordant els nostres temps de solters però encara una mica desolats, ens menjem una hamburguesa ràpida abans d'agafar el metro a Sant Andreu direcció Plaça Espanya, on ja es respira l'ambient festiu i un toc radical del concert de R.E.M. Sense gaire temps per distraccions, arribem a un Palau Sant Jordi encara amb les llums obertes però ja ple a vesar, i ens dirigim cap als nostres seients, per cert, molt bén situats. No gaires minuts més tard, arriba el moment màgic, quan s'apaguen les llums i la gent deixar anar la seva emoció en forma de crits i xiulets, i per fi aparèixen Mike Stipe i la seva banda d'Athens (ciutat universitària de Georgia, USA), que ens fan gaudir de la seva entrega al públic fent un repàs de la seva discografia, no exenta d'un fort caràcter reivindicatiu i crític amb el govern nord-americà, que els va portar a participar en la campanya "Vota pel Canvi" en les darreres eleccions presidencials amb la cançó "Leaving New York".
Tot i trobar-nos enmig de la disbauxa col·lectiva, estem pendents del mòvil esperant la trucada dels avis confirmant que el nen està dormit i que ha sopat bé (millor que nosaltres, segur, ja us ho dic ara). Ens fan patir una mica, però després de no menys de 10 mirades al telèfon, aquest sóna al voltant de les deu de la nit i ens transmeten un missatge tranquilitzador: el nen dorm com un angelet. No sé perquè, però després de la trucada, fins i tot tinc la impresió de que el concert ha guanyat en qualitat, i em sento molt més animat per ballar cançons com "Losing My Religion", una de les mítiques i que ens trasllada a l'adolescència, recordant les vegades que l'haviem escoltat aquelles tardes de divendres a la discoteca.

Passades les 11 de la nit, el grup es despedeix de Barcelona per continuar amb la seva gira, de la mateixa manera que la Mireia i jo tornem cap a casa, on per una nit estarem sols (i això cal aprofitar-ho...). Bé, i ara penjo el cartell de PRIVAT per despedir-me de vosaltres, de bon rotllo.